GABRIEL COMES
Aquesta frase feta del títol de l’article, tot i que és molt sàvia, en la vida real, no es té gaire en compte, sempre tendim a anar als extrems.
Arran de les meves recerques sobre la pesca, em vaig assabentar que la pesca de la tonyina va estar sobreexplotada i que l’any 2006, per evitar la seva extinció, un organisme intergovernamental, l’ICCAT (Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica), va imposar unes fortes limitacions en la seva captura. La mesura va ser eficaç i uns anys després, l’estoc d’aquell túnid es va refer força, però l’any 2010, la comissària europea de pesca va presentar ni més ni menys que una proposició per tancar totalment la pesca de la tonyina en totes les seves modalitats per preservar el recurs, sense fer cas dels raonats arguments en contra que presentaven els pescadors.
En cas d’haver-se aprovat el que la comissària europea proposava, hagués arruïnat a totes les famílies que vivien de la captura, conservació i comercialització d’aquell túnid que eren moltíssimes (pensem que la mesura hagués afectat a tots els països tonyiners, no només a Espanya). La prova que se’n volia fer un gra massa, està en que avui en dia, tot i que encara hi ha restriccions, es poden pescar tonyines amb quotes, en totes les seves modalitats, i per a res, estan amenaçades d’extinció.
Això crec que és el que està passant actualment amb les mesures que volen imposar als pescadors d’”arrastro”. La Unió Europea ha proposat una normativa segons la qual, els pescadors d’aquesta modalitat pesquera, només poden sortir a la mar 28 dies a l’any! Són normatives dictades per uns buròcrates que en la seva majoria, no coneixen a fons la problemàtica sobre la qual legislen i, el que és més fotut, no es dignen d’anar allà on es produeix el pretès problema per escoltar els afectats ni avaluen els greus perjudicis que poden patir, sobretot, centenars de pescadors i les seves famílies.
La pesca d’”arrastro” és una pesquera que consisteix a arrossegar pel fons marí un art en forma d’embut que enxampa tot el que troba pel seu camí, resultant ser molt poc selectiva i, per tant, per preservar els ecosistemes marins cal estudiar i aplicar mesures que poden compatibilitzar la sostenibilitat amb la viabilitat econòmica d’aquest sector, cosa molt factible i tècnicament viable. Però mai adoptar mesures tan restrictives com les que es proposen, que suposaria pràcticament la inviabilitat d’un ofici més que centenari i tan necessari.
Caldrà recordar a aquests buròcrates de Brussel·les i també a alguns dels nostres polítics, el text d’una gran pancarta que penja al moll de l’Ametlla de Mar: “SOM PESCADORS NO DELINQÜENTS”.
