JORDI SALVAT
És lamentablement tradicional al nostre país oblidar fàcilment personatges que han tingut una gran transcendència. Un exemple paradigmàtic és Joan Comorera (1894-1958), conseller en tots els governs presidits per Lluís Companys des de l’any 1934 i primer secretari del PSUC. Per intentar revertir aquesta situació arriba La veritat del cas Comorera, el darrer llibre del periodista i escriptor torrenc Antoni Batista, que en els darrers temps en s’ha acostumat publicar un llibre cada any.
En aquest nou volum encara queda més clar que aquests últims llibres de Batista, de temàtiques tan variades com la Nova Cançó, la Resistència antifranquista, la relació entre ETA i Catalunya i els evangelistes, són fruit de molts anys de treball incansable. I és que la documentació en què es basa La veritat del cas Comorera és molt àmplia i la cirereta del pastís és el material inèdit fins ara a què ha tingut el periodista torrenc: l’arxiu personal d’Antonio Juan Creix, el comissari franquista que va detenir i interrogar Comorera a la Comissaria de Via Laietana. Sense aquesta documentació, el mateix Batista reconeixia que aquest llibre no hauria tingut massa sentit perquè ja existeix Joan Comorera i la revolució democràtica, una magnífica tesi doctoral que Miquel Caminal va escriure fa més de quaranta anys.
Qui va ser Joan Comorera? Recordeu quan el 2003 les tropes nord-americanes van entrar a l’Iraq i repartien unes cartes de pòquer amb les cares dels principals jerarques del règim liderat per Saddam Hussein amb l’objectiu de localitzar-los i detenir-los? Doncs en una hipotètica baralla dels més buscats pel règim franquista a la Catalunya de la postguerra, Comorera seria un dels asos. Un cop assassinat Lluís Companys, el qui va formar part de tots els seus governs, al capdavant de carteres tan importants com Hisenda o Agricultura, era la gran peça de caça major del règim feixista.
Comorera, nascut a Cervera el 1894, va ser una figura central de l’esquerra catalana des de la segona dècada dels segle XX i el 1936 es va convertir en el primer secretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Aquesta trajectòria ascendent està molt ben explicada al llibre de Batista. Tretze anys després, ja a l’exili, va ser expulsat del partit perquè volia que el PSUC formés part de la Internacional Comunista de forma independent del Partit Comunista Espanyol (PCE). Els atacs de Santiago Carrillo i la Pasionaria i els altres dirigents del PCE a la seva persona van ser despietats, com queda demostrat en el llibre. Fins i tot l’única filla de Comorera va renegar del seu pare. Una carta que recull Batista en el llibre és colpidora.
Perseguit per l’estalinisme, que en aquella època no tenia cap mania a eliminar físicament els dissidents, Comorera va tornar clandestinament a Catalunya i es va instal·lar a Barcelona. I és a la capital catalana on el policia franquista Antonio Juan Creix pot culminar la seva implacable persecució a Comorera que ja feia anys que havia iniciat i detenir-lo. És curiosa la manera com va practicar la detenció. No faré spoiler. Llegiu el llibre. Amb la documentació que aporta Batista, és demostra que la policia i els serveis secrets franquistes treballaven millor del que molta gent es pensa. Havien tingut bons mestres a l’Alemanya nazi.
L’interrogatori de Creix a Comorera és la part central del llibre. Batista novel·la les llargues converses a Via Laietana, basades en la documentació a què ha tingut accés, i desvela una relació complexa entre tots dos, que ben bé podria inspirar una pel·lícula, d’aquelles que s’alimenten de l’antagonisme entre els dos protagonistes. Creix estava obsessionat amb Comorera, documentant-se minuciosament sobre el comunisme, construint una veritable biblioteca sobre aquesta ideologia. Però també respectava el detingut. No li toca un pèl, malgrat la seva fama de torturador, i li presta unes atencions poc comunes a l’època, com parlar-li en català o dirigir-s’hi com a conseller.
Davant de l’inevitable judici davant d’un Consell de Guerra es planteja un debat que us pot sonar d’alguna cosa -Audiència Nacional, Madrid, 2019-. Una defensa política o tècnica? S’imposa la segona, que defensava el PNB. I és que els nacionalistes bascos també tenen un protagonisme important en aquest llibre. Ben relacionats amb la democràcia cristiana europea i enfrontats al PCE, tenen recursos econòmics. No en va, Batista és un dels principals experts sobre el conflicte polític a Euskadi. Curiosament ETA es funda el mateix any que mor Comorera.
L’estratègia plantejada pel PNB arriba a bon port i Comorera no és condemnat a mort, sinó a trenta anys de presó. Els problemes de salut, agreujats per les males condicions de la presó de Burgos on estava tancat, precipiten la seva mort. El llibre arriba fins a la seva restitució pública, ja en ple pujolisme, quan les seves despulles tornen a Catalunya amb tots els honors. I l’antagonista? Creix mor retirat al Vallès, després de ser degradat i sense acabar el llibre sobre Comorera que feia anys que aspirava a escriure. Si en voleu saber més sobre aquesta gran història, haureu de llegir el darrer llibre d’Antoni Batista, una bona elecció per aquest Sant Jordi. Un verdader thriller polític en una època molt fosca, on tot el que llegireu va passar.
Foto: Joan Comorera i Soler. / VIQUIPÈDIA
