MARIA MALLOFRÉ – Psicopedagoga i docent de PFI
“Els tontos, els conflictius, els dolents, els que no valen.” Aquestes són algunes de les etiquetes que, massa sovint, acompanyen els joves que arriben al PFI. Quan els veus per primer cop, en aquella primera entrevista, alguns ja porten aquesta càrrega als ulls, com si sabessin perfectament què pensa el món d’ells. A l’esquena, arrosseguen fracassos acadèmics, problemes de comportament, històries familiars complicades o, simplement, la incomprensió d’un sistema que no sempre sap adaptar-se a la diversitat de l’alumnat.
Però si hi ha una cosa que he après com a docent i psicopedagoga, és que aquestes etiquetes són falses. Quan mires més enllà, descobreixes joves plens de talent, creativitat i potencial. No són “els que no valen”; són nois i noies que, per una raó o una altra, han quedat fora del sistema educatiu convencional. Però sovint són els que més tenen a oferir, sempre que algú els escolti, els acompanyi i cregui en ells.
El PFI, per a molts d’ells, no és només una opció formativa. És una segona oportunitat per començar de zero, per deixar enrere les etiquetes i demostrar-se que poden aconseguir allò que es proposin. És un espai on no es jutja, sinó que es dona suport i escolta. Quan sents frases com “aquí per fi em sento escoltat” o “per primera vegada algú em veu com soc i no com el que pensen de mi”, entens l’impacte real d’aquest programa.
És clar que no és un camí fàcil. Al principi, alguns arriben tancats, enfadats amb el món i amb ells mateixos. D’altres semblen desmotivats, com si haguessin renunciat a qualsevol expectativa de futur. Però, darrere d’aquesta cuirassa, gairebé sempre hi ha algú que espera ser descobert. I aquí és on la nostra feina com a docents esdevé clau.
El PFI no és només una formació pràctica per aprendre un ofici. És un espai de creixement personal, de redescoberta. Veure com nois i noies que al principi no s’atrevien ni a parlar en veu alta, acaben liderant projectes, treballant en equip o presentant idees amb orgull, és senzillament màgic. Aprenen a no tenir por d’equivocar-se, a aixecar-se després d’una caiguda i a valorar cada petit progrés.
Com a docent, el PFI t’ensenya a mirar més enllà del comportament extern d’un alumne. Amb el temps, aconsegueixes fer una petita esquerda en aquell escut que han anat forjant any rere any. Sovint, les males conductes no són més que una barrera per protegir-se, una manera d’amagar el seu veritable jo. Quan els ajudes a trencar amb l’efecte Pigmalió—quan deixen de reproduir allò que s’ha esperat sempre d’ells—, comença el veritable canvi.
Aquell noi que mai participa i sembla absent potser porta anys escoltant que “no arribarà enlloc”. Aquella noia que es mostra desafiant potser només està demanant ajuda perquè mai ningú li ha donat una oportunitat real. I quan, finalment, aquestes barreres cauen, arriba el millor moment: els somriures, les ganes, l’esforç sincer.
El final del curs és especialment emotiu. Aquells alumnes que van començar amb dubtes i pors, et venen a donar les gràcies. Alguns perquè han trobat una feina que els motiva, d’altres perquè han decidit continuar estudiant o, simplement, perquè per primer cop se senten orgullosos del que han aconseguit. Et diuen que els has canviat la vida, però la veritat és que són ells els que ens la canvien a nosaltres.
El que més impacta és veure com maduren. A poc a poc, deixen de viure en un món ple d’etiquetes i entenen que poden decidir qui són i qui volen ser. Alguns potser no continuaran per un camí acadèmic, i això està bé. No tothom ha de ser enginyer o metge. De vegades, l’èxit no és treure una nota perfecta, sinó aprendre a confiar en un mateix, trobar un ofici que apassioni o, simplement, ser feliç amb qui s’és.
No tothom veu el potencial d’aquests joves, però jo sí. I qualsevol que tingui l’oportunitat de treballar amb ells, també ho veuria. Al PFI no formem només professionals; formem persones. I quan algú a qui han dit tota la vida que “no val per res” descobreix que sí que val, és impossible no sentir-se orgullós.
Quan ens prenem la feina seriosament, els docents d’aquest programa, podem fer molt més que impartir coneixements. Podem canviar mentalitats, despertar somnis i, fins i tot, transformar vides. Perquè, en el fons, cap d’aquests joves és “dolent” o “inútil”. Són valents que, malgrat totes les adversitats, decideixen donar-se una segona oportunitat. I això, per mi, té un valor incalculable.
