ANNA RIUS
A La Torre som un poble d’arremangats i és una llàstima que, tot i la predisposició de la gent, sempre falti una empenteta per acabar allò que la il·lusió ha fet començar. Un cas paradigmàtic el trobem en uns pocs metres del carrer de la Muralla.
Comencem per una façana que amaga un tresor sota el nom de “El teler, teixits a mà”. Dins, el Joan i una vintena de telers a ple funcionament. Durant anys, el seu local era tot un reclam per a turistes i curiosos que quedaven hipnotitzats veient-lo teixir. Ara ja fa anys que ho fa sol, a les fosques, incapaç de pagar els tributs que li demanen per apujar una persiana que és molt més que un simple negoci: és cultura, és història i és poble.
Caminem una miqueta més per la mateixa acera en direcció a la Plaça de la Font i passarem, potser sense adornar-nos-en, per davant de l’únic museu de Torredembarra. Un altre arremangat, que ha volgut mostrar una Torre ja gairebé desapareguda i que, sense suports, ja s’ha hagut d’endur a Tarragona una de les col·leccions de carros més extraordinària que es pot veure.
I encara assenyalaré un altre arremangat capaç de recuperar un patrimoni tan familiar com universal: el refugi antiaeri de la plaça de la Font. És al pati d’El Sabó, un altre tresor restaurat i preparat per ser vist…tot i que no el veu gairebé ningú, perquè de moment, per entrar-hi cal fer una gestió personalitzada.
Són només tres exemples separats per poques passes. Unes joies particulars que han volgut ser col·lectives, però que la burocràcia o la falta de ganes, les manté a pany i forrellat. Tres iniciatives que parlen i ens interpel·len, que redimensionen Torredembarra i els estrats de la nostra història col·lectiva. Tres portes que voldrien ser una entrada i s’han convertit en mur, tres persones que ho tenen tot a punt per compartir es seus tresors…l’EMPENTA ha estat tota seva, ara només els caldria una empenteta.
