GUILLEM BARGALLÓ
Torredembarra inaugurava la setmana passada un mural de Pilarín Bayés sobre el nostre municipi. Suposo que no es parla d’una altra cosa. Més encara si un repassa les xarxes socials aquests dies: només els despistats no han penjat la seva foto amb els dibuixos torrencs de la Pilarín.
Personatges il·lustres, edificis emblemàtics, el seguici, Baix a Mar i dalt la Torre… El mural intenta resumir i copsar qui som i d’on venim. Una espècie de mapa que ens recorda la història de Torredembarra en un moment en què busquem els 20.000 habitants i som de facto una petita ciutat entre Tarragona i el Vendrell.
Mantenir aquest vincle amb la Torre d’abans és bonic i fins i tot necessari. A mi em passa quan em trobo l’Isidro Riudeubas, l’Isidro Ral. Ja sigui pel carrer Nou, mentre guaita per la finestra, al Bar Sport de Baix a Mar o quan te’l trobes amb la seva moto amunt i avall. L’Isidro és de les poques persones que encara ara m’expliquen coses de l’avi Joan que no sabia i sense voler-ho em transporten a la Torre de fa dècades, on tothom es coneixia, s’ajudava i el poble ni arribava als 4.000 habitants.
L’Isidro és d’aquells que defuig el protagonisme. Llest i amb sentit de l’humor, escoltar-lo sempre és un luxe del qual de vegades no en som conscients.
La Torre creix, muta i és normal i necessari. Hem de tenir clar que ser torrenc va més enllà del cognom, els anys que un hi porta vivint i que hi ha vida més enllà del Carrer Nou. Ara bé, posar en valor aquelles persones com l’Isidro, que ens lliguen amb el passat, que ens recorden qui som, és un exercici necessari. I no només això, trobar-te’l i xerrar-hi és de les millors coses que a un li poden passar caminant per Torredembarra. I per molts anys.
