CANDELA RIVERO
Ja fa més de dos mesos que van començar les obres al túnel de Roda de Berà. I, tot i que s’ha posat a disposició de la ciutadania busos que connecten amb l’estació de Sant Vicenç de Calders, els torrencs (com la resta de ciutadans de la província) se segueixen sentint abandonats. Però no només per un servei ferroviari deficitari -perquè aquest ja ho era abans de l’inici de les obres, conegut pels seus retards i avaries- sinó perquè és una prova més del desemparament que vivim a Tarragona.
De fet, aquesta escena de retards i eternes esperes tan quotidiana per qualsevol tarragoní o tarragonina és la metàfora perfecta per il·lustrar la situació en què ens trobem: sempre arribant tard, sempre a la cua.
Ja va passar quan es va decidir ubicar la petroquímica aquí i quan es va plantejar la idea d’ampliar el túnel de Roda de Barà per tal que pogués passar el Corredor del Mediterrani, en comptes d’habilitar noves vies d’ample internacional.
És esperable que faci la sensació que les decisions són preses donades unes motivacions econòmiques més que humanitàries i que les vides de la gent que hi vivim no són una qüestió prioritària.
En un moment en què estem veient no molt lluny de casa nostra com és el poble qui vetlla pel poble, cal qüestionar-se qui juga realment un paper fonamental en aquest tipus de situacions. Les institucions mai tindran tan a prop els problemes com els tenim els ciutadans i, si bé és responsabilitat d’aquestes escoltar les demandes que es tenen, la nostra responsabilitat com a societat civil és organitzar-nos per assegurar-nos que així sigui. Plataformes com Mercaderies per l’interior i Dignitat a les Vies són exemples de la materialització d’aquesta impotència i vehemència en forma d’acció col·lectiva. I no hem d’oblidar que és aquesta mateixa acció col·lectiva la que ens pot ajudar a no tornar a ser l’abocador de Catalunya.
