CLARA SOLIVELLAS
Tu, que crides al bar fent pujar el to de veu als teus contertulians fins ocupar tota la plaça; tu, que deixes en sordesa irreversible a la teva filla per recordar-li que el got es deixa a la pica; tu, que cantes a ple pulmó la merda de música que escoltes mentre fregues; tu, que expliques a l’amiga que na Menganita és una mala puta i se n’assabenta tot el bus; tu, que tens els sants collons de posar “reels” a tota hòstia al tren; tu, que ens recordes que “tengo muxa nooobiá” mentre vas en patinet amb el teu altaveu tubular; tu, que et creus molt intrèpid amb la teva motoreta extremadament sorollosa i increïblement mai multada; tu, que escampes la COPE per tot el barri sense embuts ni complexes. TU. Escolta’m, si pots: parla amb el silenci i digues-li que t’abraci.
El silenci és, avui, un dels valors més importants que caldria transmetre, no tant per la seva necessitat, que evidentment també, com per la seva mancança. I aquesta mancança es conseqüència directa de la mala educació regnant, de l’egoisme, d’individualismes, del desconeixement del concepte de col·lectivitat; i també de la solitud, del crit encobert de necessitat d’amor, del “fes-me cas”, de cridar l’atenció. Prefereixo pensar que aquest últim és el motiu del plaer pel soroll universal que no pas pensar que la gent és simplement idiota, i així em sento millor, malgrat el soroll que envaeix la meva vida.
Disculpeu les paraulotes, el tema ho mereix. El silenci és necessari per estar (bé o malament) amb un mateix, per escoltar-se, per gaudir dels pensaments i també per no ser, no existir. No és un pensament tret d’un llibre de superació personal, és literal: prefereixo no existir que escoltar i sentir el meu entorn, cridaner, egoista, inviable.
ABRAÇA’M, SILENCI. TU NO, QUE CRIDES!
