TONI CABANILLAS
Una de les (poques) coses bones de ser miop és que t’ajuda moltíssim a entendre la diferència entre mirar i veure. Ser miop et deixa molt clar que la clau de volta de les coses no és com apareixen, sinó les ulleres amb què t’ho miris. No sé si m’explico. Ser miop t’ensenya que allò important no és el que veus sinó com ho enfoques. I això té una certa importància no per dissertar sobre oftalmologia en un nivell molt precari, sinó per caminar amb un cert criteri —sempre millorable— per la vida.
Una societat tan narcisista i antisocial com la nostra, on el melic propi és infinitament més important que el patiment del veí, té problemes evidents —i van a més, diria— per fer aquest exercici. L’estiu és bon moment per observar-ho: els ulls propis sempre seran els més crítics del món. Que si la platja és una porqueria, que si els carrers ja no són el que eren, que si la gentada em molesta, que si és massa soroll per viure en pau, que si hi ha massa silenci i som vila morta, que si Tarragona és l’assignatura pendent de cada curs, que si casa nostra és la porta d’entrada a l’Hades. Part de les queixes seran veritat. I l’altra part no seran del tot mentida. Aquí ve la pregunta. I amb tot això a la mà, innegable, com pot ser que cada any més visitants ens escullin per venir a passar les setmanes més esperades de tot l’any? I que gairebé tots, a més, repeteixin?
No entenguin aquesta reflexió com un cant a la mediocritat del turisme de ramat, que de poques coses em trobareu més en contra que de la massificació acrítica que patim i generem. No és un Bienvenido, Mr. Marshall. És una invitació a considerar interessants les ulleres amb què ens miren des de fora i, a dies, posar-nos-les per abordar les mancances que coneixem bé. Milers de persones ens escullen per l’encant, per la calma, per ves a saber què. Ens envegen alguna cosa que, entre renecs, no sabem veure que tenim i que deu costar una fortuna. Passejo pels mateixos carrers i per la mateixa platja, sopo a les mateixes terrasses i sé que aquestes persones estan assaborint alguna cosa que jo sovint no en soc capaç. Les places no són tan mortes si em creuo una bona conversa, la platja no és tan desastrosa si la companyia és bona i l’espera no és tan llarga si m’acompanya un bon llibre. De vegades, per poder circular bé per la carretera cal girar el botó i posar els llums llargs, ben llargs. Que potser el problema que arrosseguem no és de vista, sinó de mirada.
