GUILLEM BARGALLÓ
No era normal que tingués tantes trucades perdudes al meu telèfon de bon matí. Recordo que era dijous , de finals de juny i no hi havia cap motiu per anar amb pressa. El ddT s’havia repartit pels volts de Sant Joan, de manera que era un final de setmana que prometia ser tranquil.
Ara bé, tantes trucades abans de les vuit del matí i de gent tant diversa ja van deixar clar que alguna cosa estava passant. Que vulgui parlar amb tu tant d’hora una regidora de l’oposició, un treballador municipal i un veí de la plaça del Castell només vol dir que s’està cremant el Castell. I gairebé va ser així.
La Guàrdia Civil havia entrat a l’Ajuntament de Torredembarra. Això és el que sabia un cop vaig sortir de casa cap al Castell. No sé per què vaig agafar el meu ordinador portàtil. Realment no em podia imaginar què viuria aquell 26 de juny de 2014. Deuria arribar a quarts de nou davant l’Ajuntament i a la plaça no hi havia ningú. M’equivoco: una parella de guàrdia civils a la porta i els primers treballadors que començaven a sortir.
Recordo que vam ser els primers a publicar al Baix Gaià Diari que hi havia un registre i que es preveien detencions. Les informacions anaven succeint, tiraves de regidors de l’oposició, d’algun tècnic i de la policia per poder saber què anava passant. Havies d’anar amb compte, perquè els rumors van començar parlant d’explotació i van acabar amb bombes trobades a l’obrador del Daniel Massagué.
Es van confirmar les primeres detencions de regidors i la certesa que es tractava d’una operació de magnitud. La Guàrdia Civil volia demostrar força i la presència policial encara va generar més expectació. Abans del migdia la plaça del Castell tenia una imatge com la de les grans ocasions. Desenes de periodistes d’arreu havien acampat a la sortida de l’Ajuntament i inevitablement em preguntaven cada dos per tres per noms, càrrecs i sensacions. Crec que mai abans m’havia sentit tant periodista com aquell dia i mai m’hi he tornat a sentir.
Per sort, l’Aleix Figueras, el Pau Ruiz i el Gerard Recasens es van convertir en una redacció paral·lela durant la tarda i la nit. Vam informar més que ningú, vam tenir més fotos que cap altre i vam poder copsar com la Torre es convertia en una vil·la crispada, enfadada. Aquell dia també vam viure la cara més desagradable dels nostres veïns. Tant una classe política que sortia detinguda i feia nit a comissaria, com d’alguns ciutadans que prenien posicions per insultar a qui sortia emmanillat del Castell.
Va ser un dia llarguíssim i dur. Explicar que l’equip de govern del teu municipi ha estat detingut no passa cada dia. Era gent a qui havies entrevistat, amb qui tenies cert apreci en alguns casos i fins i tot amistat en d’altres. Era tan inesperat que quan em van dir una setmana abans que passarien coses a la Torre “aviat”, no em podia imaginar que fos en aquest sentit.
El cas Torredembarra esclatava un 26 de juny de bon matí i tenia la seva continuació l’endemà als jutjats del Vendrell. Crec que mai he passat tantes hores amb la sensació de no fer res com aquell dia als Jujtats del Vendrell. Aquell divendres el tancàvem ben entrada la nit amb la notícia de l’entrada a presó de Daniel Massagué. Van ser més de 60 hores d’informar, de parlar amb moltíssima gent i de veure la cara més trista de la política.
Deu anys després, no podríem entendre moltes coses sense aquell dijous de finals de juny de 2014. No només pel que fa a la política torrenca, també en l’àmbit personal. Per culpa del cas Torredembarra alguns es van distanciar. Gràcies al cas Torredembarra, vaig conèixer l’actual alcalde i amic Vale Pino, per posar tan sols dos exemples.
Per sort, no m’he tornat a despertar mai més amb tantes trucades perdudes.
