VIVIAN SEGURANA
Ser jurat literari no és feina fàcil, no es tracta de decidir si una obra agrada o no agrada, cal objectivitat i imparcialitat, la qualitat de les obres rebudes no es basa en paràmetres de gust individual. També cal dedicar moltes hores a llegir, sobretot en els premis petits que no disposen d’un grup de lectores o lectors dedicats a fer una primera selecció dels textos. Per tant, encara que siguin més de noranta relats i només disposem de dues o tres setmanes, ho llegim tot de principi a fi, fins i tot quan no passaríem de les primeres pàgines.
Independentment del talent de cada autor o autora, darrere de cada text hi ha una persona que ha dedicat temps i esforç a la seva creació, dedicar també temps a la seva lectura és una manera de fer justícia a l’artista.
Cal subratllar que un jurat literari no té accés a les dades personals de les persones concursants, els textos que arriben a les seves mans estan signats amb un pseudònim, evitant així qualsevol tipus d’imparcialitat. El deure d’un jurat literari és dictaminar amb justícia, raó i coneixement de causa els textos i no a les persones, però sobretot fer justícia artística.
Dit això, m’agradaria comentar cert rumor sobre la sospita de la imparcialitat del jurat del Certamen Literari de narrativa curta Papallones Liles. Un certamen local que, tot i que enguany ha tingut un alt nivell de participants d’arreu del món, no deixa de ser un premi petit. Enguany, després de l’entrega de premis que va tenir lloc el passat mes de març a Creixell, seu de l’associació Papallones Liles, va començar a circular el rumor que un dels premis va estar pactat. Aquesta polèmica afecta no només a la credibilitat del certamen, posa en evidencia la professionalitat de les membres del jurat i, de retruc, la carrera literària d’algunes d’elles, així com la falta de confiança en el vot de secretisme de la secretària del concurs.
Tractant-se d’un premi local d’un poble i una comarca petita on la millor xarxa social és el boca orella, una acusació com aquesta s’hauria de dictaminar també amb coneixement de causa. Donat que no és el cas, que s’han dut a terme accions per desmentir aquest rumor i que davant les injustícies callar-se no és una opció, m’agradaria acabar aquest article amb una pregunta de l’escriptora mexicana Valeria Luiselli, destinada a aquelles persones que es dediquen a calumniar sense raó: “Si vostè pogués menjar-se les seves pròpies paraules. La seva ànima es nodriria o s’enverinaria?”
