TONI CABANILLAS
Jo no sé com m’ho faig, però cada any em toca treure el cap i posar-me a ajuntar lletres en forma d’opinió —amb gust, no em malentenguin— a les portes de Sant Jordi. Si tiro de memòria, crec que ara fa dos anys em va semblar oportú convertir l’article en una defensa aferrissada de la lectura i la cultura per sobre de (gairebé) totes les coses. L’any passat, reflexions de mà oberta —que no estesa— a certa política local dins el marc d’un calendari electoral que hi forçava. Enguany, la veritat és que no em ve de gust perseverar al to agre i el cos em demana menys grisos, més color i molta llum. Coses de la primavera, suposo.
Una de les coses d’anar-te apropant als trenta és que aquella boira que anem anomenant futur —així, en general— va prenent forma i cada cop es fa més complicat ajornar bona part de les decisions importants. Te n’adonis o no, vulguis o no vulguis, la boira avança. L’altre dia pensava coses com aquesta mentre travessava en cotxe una Altafulla encara prou reconeixible, però que cada cop exigeix més esforços per part del veí confús. I jugava a imaginar com podrien arribar a ser les coses si no fossin com son, mira tu quina pèrdua de temps més tonta.
Imaginava, entre els carrers deserts d’un dimecres a la tarda, un poble viu i no un dormitori. Imaginava, entre els carrers desbordats d’un cap de setmana de pre-estiu, un turisme equilibrat, sa, sostenible. Imaginava també un municipi amb vocació esportiva, amb sensibilitat cultural a l’abast de tothom. Acollidor amb els nous, respectuós amb els de sempre, solidari quan cal. Amb entitats engrescades, amb habitatge assequible, amb espai per a tothom. Una Altafulla, mira tu quines coses, capaç de no excloure qui no vulgui ser exclòs. Una vila que cuidi la platja, que és de tots, i que no descuidi la resta en l’intent. Que rectifiqui si s’equivoca, ves per on, que celebri amb ganes quan trobi motius.
Jugava a imaginar, mira tu quina pèrdua de temps més tonta, com podrien arribar a ser les coses si no fossin com són. Fins al punt, imagina’t, de pensar que és a temps de no donar-ho tot per perdut. Que, si a mi ja em costa més ajornar bona part de les decisions importants, a què espera el meu poble a posar-se les piles, mirar-se al mirall i decidir d’una vegada qui (i com!) vol ser de gran?
