ANNA RIUS
Quan vaig començar a escriure aquests articles, tot just sortíem del confinament i la nostra vida estava pautada per una mena de “buró pandèmic”. Ens deien quan i de quina manera podíem sortir i una de les opcions més populars van ser els passejos. Unes caminades obligades, terapèutiques, crítiques i sovint nostàlgiques que em van fer batejar aquesta secció com a Repassejades. Caminant, mirant, recordant i imaginant, anaven apareixent les dèries amb les que miro d’omplir aquest raconet de diari, un mitjà que a diferència de les omnipresents xarxes socials, no acapara likes, reaccions ni comentaris. I ho prefereixo, però també és veritat que mai tinc la certesa que hi hagi lectors a l’altra banda. Doncs, casualment, no fa massa, una passejadora autèntica, d’aquestes que caminen i miren més enllà del que es veu, em va dir que sí, que em llegia i em va esperonar a escriure sobre l’Espai Cultural Sala del Mar, un teatre inacabat que ha esdevingut un pedaç al·legòric de la nostra vida cultural. És una llàstima, perquè d’iniciatives populars, de “teatrerus”, músics, poetes i artistes en general, en tenim uns quants…i, ara que sembla que l’objectiu (no pas el meu) és arribar als vint mil habitants, segur que n’apareixen més.
Diuen que les comparacions són odioses, però també sovint inevitables. Fa ben poc, Catalunya encetava una diada per omplir els teatres del país i a mi em va tocar anar al Priorat…i envejar-los! Perquè a Falset, amb menys de 3.000 habitants, tenen programació estable d’arts escèniques en un auditori amb 500 localitats. I sense anar tan lluny, pobles com El Catllar o Altafulla van poder participar en la primera edició del Cap Butaca Buida, una iniciativa que a la Torre només podem escapçar i deixar-la en Cap Butaca.
