TONI CABANILLAS
Em poso de nou a escriure a les portes de Sant Jordi, el dia més bonic de l’any i la veritable Diada Nacional que realment mereixem. El dia més bonic de l’any, matiso, si la classe política no l’espatlla amb el tradicional i maldestre arsenal de paradetes i la necessitat primitiva de sortir a totes les fotos. És una protesta preventiva que no servirà de res, però protesta al cap i a la fi. Ja ho apuntava també el VicJota el mes passat, amb encert.
Tampoc pretenc fer una crítica indiscriminada i un tots són iguals perquè ni seria just, ni ho penso. Però a ningú se’ns ha d’escapar que el darrer diumenge de maig estem cridats a les urnes i que molta gent es juga molt en aquestes eleccions municipals: en essència, nosaltres, la ciutadania. Recordin que això de votar no va d’escollir jefes, que aquí els jefes som nosaltres i per això és nostre —i de ningú més— el poder (i la responsabilitat) de posar i treure governants al timó del vaixell. Això de votar va, senzillament, d’escollir a qui confiem les claus de la casa gran i qui volem que treballi per a nosaltres durant els pròxims quatre anys. El despatx us el lloguem, però res més que això, que després arriben les confusions. Perquè la paella pel mànec la tenim els de baix, per molt que de vegades se’ns oblidi i tendim a perdre-ho de vista.
Això sí, una cosa no callaré si em permeteu l’apunt d’opinió personal. A les portes d’un nou cicle electoral, m’alarma severament que això d’opinar sobre política hagi esdevingut per a un servidor (i per a altres companys) un esport d’alt risc en els darrers dos anys: ho trobo propi d’altres temps molt més grisos. I no, no és això una crítica indiscriminada perquè ni tots són iguals, ni tots són semblants. En castellà diem allò de què cada palo aguante su vela, i assumeixi les pròpies responsabilitats sense escampar-les de forma covarda i cínica com s’ha intentat fer. Qui ho vulgui veure, ho farà sense dificultat. Els desitjo, com de costum, salut, cultura i joc net per a les esgotadores setmanes que venen. Bon Sant Jordi, si encara som a temps!
