ANNA RIUS
“Se necesita personal masculino”. Així, sense complexes, ben a la vista de tothom, un cartellet en un establiment de la Torre (sí, LA TORR[ə], articulada i neutre, si us plau!). No donaré pistes de quin establiment és, perquè vull creure que no es tracta d’una provocació, sinó d’una interiorització acrítica de certs tòpics o tradicions que busquen etiquetar i empobrir col·lectius tan diversos i rics com “els joves”, “les dones”, “els immigrants”, “els pixapins” i un llarg etcètera.
Malgrat necessitar comprar algunes coses a la botiga en qüestió, el cartell em va generar tal rebuig que vaig decidir no entrar-hi. La meva indignació i jo vam seguir caminant i preguntar-nos si aquella era la millor opció. Potser hagués estat millor entrar-hi i argumentar per què una frase com aquella és ofensiva i discriminatòria, però no ho vaig fer. La derivada va resultar ser una hipotètica conversa-retret amb l’ideòleg (o ideòloga) d’aquell exabrupte. Segur que em diria alguna cosa com jo no sóc masclista, però -sempre hi ha un però després d’un Jo no sóc- hem de reconèixer que els homes són més forts i necessito algú robust per fer aquesta feina. Cosa que implica pensar que un home nyicris (que també n’hi ha) ja no és un home i , de retruc, considerarà que una dona forta tampoc és una dona. Vaja que a l’hora d’ofendre, pot acabar incomodant també a un bon grapat d’homes.
Entenc que són molt anys de discriminació integral i que costa deixar de banda els estereotips amb que molts hem crescut, però cal que hi posem remei. Qui exclou les persones per raó de sexe, ètnia o poder adquisitiu també s’exclou a ella mateixa. Fer-ho ens fa petits.
Així que, intentant mantenir l’estil original, proposo també un canvi lingüístic: “Es necessita personal”. Ja triaràs a qui et convingui més i, qui sap, potser no és masculí.
