CARLES MARQUÈS
Diumenge 25 de setembre té lloc el Concurs de Castells de la Torre, els primers anys conegut com a Concurs7 o Concurset. Des del 2014 s’ha integrat al Concurs de Castells de Tarragona com a Diada de Torredembarra o del diumenge abans, perquè se celebra el cap de setmana anterior a la doble cita tarragonina, que serà l’1 i 2 d’octubre.
La primera edició del concurs torrenc es va fer el 1997 i enguany compleix els primers 25 anys. D’aleshores ençà és una de les més grans diades del món casteller, una fita esperada. Per saber-ne més coses en parlo amb el Badó Cañellas, excap de colla dels Nois de la Torre, i memòria viva dels castells en aquesta vila, i amb l’Antoni Garcia, “Àncora” al món casteller, president dels Nois. Aquesta colla torrenca va organitzar els primers Concurs7, amb l’Ajuntament de Torredembarra, fins al 2013. És, per tant, d’aquest període entre el 1997 i el 2013 que vull parlar.
Com el Concurs tarragoní, el de la Torre es fa cada dos anys. En els primers anys es disputava l’any que no se celebrava el de Tarragona, i els meus dos interlocutors volen recordar de forma especial les persones que en van ser els artífexs principals. Justament el concurs torrenc va començar a gestar-se en el moment que l’organització de la cita tarragonina va limitar les colles a només 12. Sortint de la reunió en què se’ls va comunicar la decisió, l’aleshores cap de colla dels Nois, Àngel Oriol, va proclamar: “doncs farem un concurs naltros!”.
La cosa va anar fent xup-xup i pocs anys més tard, el que era president de la colla, Josep Maria Pitu Cortés, ho va proposar al consistori torrenc i el concurs va tirar endavant. Per fer-ne burla, un cronista casteller el va batejar com a Concurset, però li va sortir l’escarni per la culata, perquè el nom va fer fortuna i marca en forma de Concurs7.
El Badó i el Toni volen agrair i reconèixer a més de l’Àngel i el Pitu, els mèrits d’un tercer puntal – o rengle, diríem, si parlem de castells – en l’aixecament del Concurs7, la que anomenen “Colla de l’Auca”, perquè estava vinculada amb el desaparegut bar d’aquest nom. Aquesta colla s’encarregava de la logística que envoltava la diada. “Una feina encomiable”, diu el Badó: portar el bar, fer les samarretes, coordinar el servei d’ambulàncies…
Des del primer any es va veure que seria un gran concurs, amb moments inesborrables. A l’edició del 1997 hi va haver una disputa amb tots els elements d’un bon guió de cine: dues colles de la mateixa població, en què guanya la colla teòricament més petita amb un castell inèdit. La colla Nova del Vendrell, que ja no existeix, es va imposar a una d’històrica, els Nens del Vendrell -que van quedar tercers-, amb el primer 3 de 7 amb agulla que mai s’ha fet. Un castell d’aquests que són llegenda fins que una colla no els “inventa”. Un “drac de tres caps”, els anomena el Badó.
Una edició molt recordada per la colla organitzadora va ser la del 2011, en què els Nois de la Torre van fer segons, amb un altre “drac” mític que els Nois van convertir en real: el 7 de 7. Però aquesta edició va ser especial per altres factors. Un d’ells demostra, segons Toni Garcia, la gran virtut del Concurs7, que és fer palès l’esperit casteller, el de la col·laboració entre les colles, que no es veu en el concurs de Tarragona. Per exemple, els Nois de la Torre van fer pinya als Castellers d’Esplugues, que van quedar primers. I queda un tercer factor: una jornada molt consolidada i sòlida, que va convèncer l’organització del concurs de Tarragona que valia la pena que els dos concursos anessin junts. Els meus dos informants volen recordar el paper actiu del Pep Bargalló en aquest sentit.
Alguns cops he comparat el Concurs de Tarragona amb els Jocs Olímpics dels castells. Algú potser ho troba exagerat. Però vull afegir-hi que el concurs torrenc és el que aporta a la fita conjunta els valors més “olímpics”: la rivalitat amb esportivitat, la competència amb col·laboració, i un marc igualitari en què les colles “petites” són tan grans com les grans.
Fotos: Una imatge del Concurs7 de 2011. / NOIS DE LA TORRE
