ANTON AYMEMÍ – Consultor en comunicació, investigació i gestió per a la sostenibilitat
Em pregunten com està la platja d’Altafulla. Fotuda, molt fotuda. La regressió de la platja ja no es un fet estacional, sinó una tendència accelerada que ens fa veure definitivament les orelles del llop. El resum és que, arrancant la temporada d’estiu i després de reposar 8.000 metres cúblics de sorra, estem a un pas, literalment, de posar la tovallola al passeig o dins el parc de Voramar. I tot això amb el proper hivern per davant per seguir furgant a la ferida i cap opció estructural que es pugui plantejar encara.
La platja ha patit un retrocés molt sever a la part nord (Fortí, Voramar i Consolat) com en altres platges dels municipis veïns, fet que ha portat a la Direcció General de la Costa y el Mar a iniciar un estudi per valorar què està passant a la zona compresa entre els ports de Torredembarra i Tarragona.
A la part central del passeig, habitualment més estreta, s’ha agreujat el desgast, mentre que no s’aprecien excessius canvis a la part final del passeig a partir de Pont de Mar fins a la zona del Vinyet i Tamarit. Aquesta zona disposa d’una bona potencia i profunditat de platja gràcies a la deriva de nord a sud de la sorra i l’espai no urbanitzat que aporta flexibilitat a la dinàmica del sistema submergit i emergit.
Comença un període complicadíssim mentre no es puguin valorar les mesures estructurals que determini l’estudi de Costes de l’Estat i es puguin aplicar. Podem parlar de 3 o 4 anys?
Tenim poques opcions toves, i per primera vegada, caldrà prendre decisions adaptatives molt allunyades de la reposició de sorra per tenir platja a l’estiu. Això serà impossible sense un gran acord municipal i em sembla impensable amb el clima polític d’ara i de fa temps, i tampoc si no anem transformant algunes exigències socials, veïnals i econòmiques, que reclamen tot el que hem tingut fins ara com si visquéssim a principis de segle.
L’adaptació, en qualsevol faceta de la vida davant les crisis que anem i seguirem patint implacablement, serà convertir renúncies en oportunitats sense lamentar-nos gaire. I en aquesta complexa presa de decisions polítiques i de gestió tindrem molts conflictes perquè no faran content a tothom. Com més tard ho vegem, més ho patirem.
Un exemple ja el tenim a hores d’ara a Botigues de Mar, on de moment no tenim ni platja practicable ni terrasses a la sorra. La reposició de juny, majoritàriament en aquesta zona, indica que encara ens neguem a perdre res. Però el punt calent i prioritari ara mateix és el Parc de Voramar on caldria decidir urgentment si a curt termini optem per tenir parc i platja, menys parc i platja o només platja. És bàsic decidir-ho per actuar en conseqüència perquè condiciona altres aspectes com les actuacions al restaurant Cal Vitali, les escorrenties de pluja o el desguàs de la Rasa. De no fer res, i si no ens anticipem, ho decidirà el mar i no nosaltres. I allò que decidim, tanmateix, també serà temporal.
Com deia recentment l’economista Alfredo Pastor en un article, estem mal preparats perquè l’inevitable ajust es faci a les bones.
