GABRIEL COMES
Aprofitant l’avinentesa que s’acosta Sant Joan, m’han convidat a escriure sobre els meus records de la Festa Major de Sant Joan, patró de Baix a Mar. M’ha encantat la petició perquè em permetrà rememorar un període de temps que considero un dels més feliços de la meva infància i adolescència.
En primer lloc, perquè començaven les vacances escolars d’estiu i teníem tot el temps del món per jugar per tot el barri aprofitant les places, els carrers sense asfaltar, que, plens de forats, ens permetia jugar a les “peces” i sobretot gaudir de la immensa platja per practicar el nostre esport preferit, el futbol. Era també el dia més esperat de l’estiu: es donava el tret de sortida per poder-nos banyar! Abans de Sant Joan ningú tenia permès banyar-se. No ho enteníem i encara no entenc ara per què, fent ja molta calor, ens prohibien banyar-nos!
Ah! I també era el moment d’estrenar tots roba d’estiu per assistir ben mudats, especialment al ball, lloc on feia cap tot el barri per mirar i ser mirat.
El menjar per Sant Joan era notable. Tothom s’esforçava a preparar un bon àpat. S’havia de celebrar com calia la festivitat i quedar bé, si s’esqueia, davant dels invitats, molts d’ells familiars i coneguts que baixaven de dalt la Torre.
Per Sant Joan, es programaven diversos actes. Recordo com a destacats els castells i, com a màgic i enlluernador, el foc de Sant Joan cremant tots les fustes i andròmines que s’havien pogut arreplegar. Però el que realment ens emocionava era el ball amb orquestra, especialment la Gran Verbena.
La Festa Major de Baix a Mar també tenia una vessant religiosa. No en va, la festa se celebrava per honorar sant Joan, i no mancava mai la missa solemne, cantada i presidida per les autoritats.
L’emoció i felicitat que sentíem durant la Festa Major ja s’iniciava quan uns operaris començaven a descarregar els “palcos”: era la promesa que molt aviat podríem ballar amb la noia que ens tenia el cor robat. Els “palcos” de fusta es plantaven al voltant de la plaça Antoni Roig i l’escenari elevat, guarnit amb vistosos cortinatges, davant la façana de cal Masana. Quedava un envelat que feia molta patxoca i deixava una magnífica pista de ball amb un cel de banderetes de colors. I a prop de l’envelat, no hi faltava la presència d’una caseta de fira, “Radio Conejo”, que feia les delícies dels joves amb les escopetes de balins. Una xurreria tampoc solia fallar a la cita.
El gran moment: el ball
De balls se’n feien dos: el de tarda, que començava a les 7 i estava constituït per 8 balls de 16 peces; i el ball de nit (prèviament hi havia concert de l’orquestra on el vocalista es lluïa, entre d’altres, amb la cançó Rosó), que s’iniciava a les 10 i el conformaven 16 balls de 32 peces. Durava fins ben entrada la nit i incloïa un petit descans que servia per invitar la noia amb qui havies ballat l’últim ball.
L’orquestra tocava tots els estils de ball (foxtrot, vals, tango, pasdoble, ranxeres, samba, rumba, twist, txa-txa-txa, rock-and-roll…). Per als més joves, era un maldecap dominar tots els passos o, com a mínim, els que et permetien seguir mitjanament la música. Això de triar parella de ball era un petit suplici sobretot per als més vergonyosos: havies d’esperar que la noia no et donés carabassa, que les dues peces que tocaven ballar cada vegada que se sortia a la pista fossin boniques i en coneguessis els passos, que sorgís una conversa interessant durant tota l’estona… Tot això, molt sovint, sota l’atenta mirada dels pares de la noia que des dels “palcos” estaven “vigilant”. Però la il·lusió de ballar amb la noia desitjada superava totes les angúnies.
També, per amenitzar la vetllada, s’organitzaven altres balls: el ball de barreja, que consistia a canviar de parella mentre s’estava ballant; el ball de l’escombra, en què un ballador o balladora proveït d’una escombra la passava a un altre i es quedava amb la noia amb qui estava ballant; el ball del ram, el noi, per poder ballar, havia de comprar un “ram” que regalava a la seva balladora. Normalment, el ball que els organitzadors triaven per declarar-lo ball de rams era un ball animat, per exemple un pasdoble que tothom sortia a ballar, i així, poder enxampar el major nombre de gent.
El desmuntatge de l’envelat marcava el final de la festa. Però no estàvem tristos del tot, ens quedava un bon record, érem joves i teníem al davant un estiu ple d’esperances i desitjos.
