TONI CABANILLAS
Fa no gaire vaig llegir una notícia divertidíssima que venia a dir quelcom semblant que la vil·la dels Munts d’Altafulla hauria funcionat puntual[1]ment com a capital —així, sense matisos— de l’Imperi Romà, en un exercici de revisió històrica probablement exagerat però no per això menys interessant per als fidels lectors del Torredembarra Actualitat. No llencin tomàquets al missatger.
No en tinc gaire idea de si la història va ser o no tan generosa amb el meu poble un parell de mil·lennis enrere, però la curiositat sí que em va fer pensar en com d’efímeres són sempre les glòries i, per contra, en com perduren les ruïnes que deixen a partir del moment de la caiguda. Mira, com els de Ciutadans a la Torre. Cito un exemple del vostre poble perquè em temo que els de casa meva tenen un mal perdre encara més rabiós i agressiu. Tant se val. Les glòries són efímeres, i ho seguiran sent tant si Altafulla va ser la capital d’alguna cosa com si no ho va ser mai. Cap victòria dura per sempre, d’igual manera que cap derrota és tampoc definitiva. Això és aplicable a tot, des de l’esport fins a la salut pas[1]sant pels negocis, la religió o la política. Tot és fràgil, tot és líquid, tot és provisional. I és molt bo que així sigui. Ens estalvia problemes bastant més grossos.
Queda un any per a les pròximes eleccions municipals, i cap hipotètica glòria podria esborrar els tres anys d’absoluta ruïna política i ètica que s’han marcat alguns dins (i fora!) de la plaça del Pou. Em sap molt greu la contundència, perquè ja sabeu que sempre he procurat ser un bon ambaixador de la casa que m’estimo. Potser és precisament per això que sento que també he de deixar constància de l’amargor que en part s’hi respira.
Maig del 2023, ves a saber. Després de sortejar les fuetades d’una pandèmia cruel i l’esclat d’una guerra com les d’abans a les portes d’Europa, no hi ha cosa que em vingui menys de gust que embolicar-me en pronòstics, preguntes ni respostes. Només prego el de sempre, que no sé si és demanar massa en aquest món de sang i fetge: que les bombes no s’acarnissin amb la bona gent.
