ALBERT JANSÀ
Fa uns dies rellegia un article a tres mans al diari El País fet per les periodistes Paola Nagovitch i Lucía Foraster, i el periodista Íñigo Domínguez, sobre els més de 600 casos d’abusos sexuals a l’Església catòlica, una obra d’art periodística que permetrà investigar aquests fets repugnants després que així ho aprovés el Congrés dels Diputats. La tarragonina Antònia Pallach, de 76 anys, és una d’aquestes víctimes. Va patir abusos per part d’un capellà quan tenia 5 anys. Pallach recordava que el 1950 el capellà escolapi Anton Batlle Huguet “m’aixecava com una acròbata, i en fer-ho, em ficava les mans per les calces”. Segons l’Antònia, Batlle Huguet va abusar d’ella diverses vegades, cada cop que estaven sols en un pis del germà d’ell, que era canonge de la catedral de Tarragona. Amb cada tocament rebia una recompensa en forma de pinyons i confits “que m’agradaven moltíssim”. Tenia cinc anys pobreta. La meva filla els farà al novembre.
Fa dos anys, l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, va demanar perdó pels abusos sexuals que durant dècades van dur a terme al monestir i, sobretot, per encobrir-los. El monjo pederasta Andreu Soler va abusar de catorze menors durant 30 anys! En la seva missiva, Josep Maria Soler va afegir que no tenia cap relació el fet que hi hagués tants casos de pederàstia dins de la jerarquia de l’Església catòlica, masculina per descomptat, amb el vot de castedat. Pels religiosos ortodoxos, la consagració a Déu no tindria sentit si no hi hagués el celibat perquè ells ofereixen la seva abstinència genital al Senyor (jo n’anomeno repressió sexual). Llavors em pregunto, què té a veure Déu, tot amor, tota comprensió, tota generositat, i, alhora, tota humanitat, amb una ofrena de pura repressió? Amb tota franquesa, el vot de castedat és una de les majors absurditats que ha parit aquest món, una mena de sacrifici pagà, una autèntica aberració a la vida. Ja em sap greu no poder preguntar a Déu què n’opina.
