GABRIEL COMES
Fa poc, es va presentar un llibre: M’agrada escriure. M’agrada rabiosament, que recull les cartes que Teresa Pàmies va destinar al seu marit i als seus fills. Teresa Pàmies (Balaguer 1910 – Granada, 2012), Creu de Sant Jordi, Premi d’Honor de les lletres Catalanes, va ser una gran escriptora, amb obres tan celebrades com Testament a Praga, Quan érem capitans, Va ploure tot el dia, Quan érem refugiats, Dona de pres, Amor clandestí, Maig de les dones, Cròniques de nàufrags, Vacances aragoneses, Busqueu-me a Granada, Coses de la vida a ritme de bolero i un llarg etcètera.
En la dita presentació, llegeixo, al diari Ara, que Josep Cuní va contar una anècdota de l’autora en què va declinar amb solemnitat les invitacions de l’expresident Jordi Pujol, que mostra una mica el seu caràcter i la seva personalitat. Rememora el periodista que Jordi Pujol li va dir: “Un dia d’aquests la convido a dinar.” Ella li va respondre: “President, jo sempre dino a casa.” “Doncs la convido a cafè. Ella li va contestar: ”President, jo no prenc cafè.” També llegeixo al llibre acabat de publicar que de les 200.000 pessetes del premi Pla que varen guanyar ella i el seu pare amb el llibre Testament a Praga, varen donar 100.000 pessetes al seu partit comunista. I la resta de diners li varen servir per pagar una entrada de lloguer de pis.
Jo, al llegir aquests fets, vaig recordar una petita història personal que dona fe que la Teresa Pàmies era una dona singular i especial. Resulta que vaig assabentar-me que venia a Torredembarra a fer un acte organitzat pel PSUC dins la campanya electoral de la Unió de Progrés Municipal. Jo que era mestre de l’escola Antoni Roig i impartia l’assignatura de llengua i literatura, i vaig pensar que si l’au[1]tora podia visitar la nostra classe, el meu alum[1]nat n’estaria encantat tant com ho estaria jo. Com així va ser, ja que el meu desig es va fer realitat i la Teresa Pàmies, a través de l’amic Enric Bonan, va acceptar la invitació. Corria el mes d’abril de 1983.
Acabada la seva estada a l’escola, la vaig acompanyar al bar de les “Marianes”, lloc on esperaven un grup de persones per poder continuar gaudint tots plegats de la seva presència. A l’hora de demanar-li què volia per menjar una mica, va obrir la seva bossa i amb gran sorpresa nostra es va treure un petit en[1]trepà. No va voler que tinguéssim cap despesa!
Vàrem estar parlant amb ella força estona de tot tipus de temes, havíem d’esperar que arribés l’hora del tren que havia d’agafar per tornar a casa seva. Quan va ser l’hora de marxar només ens va demanar que l’acompanyéssim a l’estació, cosa que amb el meu cotxe vaig fer amb molt de gust. Vaig que[1]dar impressionat de la seva visita; resulta que una escriptora famosa es va dignar a visitar una classe d’una escola pública d’un poble petit, atenent la petició d’un jove mestre al qual no coneixia, va respondre amablement totes les preguntes encuriosides que l’alumnat havia preparat prèviament, no va cobrar res de res de la seva visita (ni de l’acte electoral), no es va deixar convidar i tant li va fer tornar a casa seva tard i en tren. Sabia que la Teresa Pàmies era una bona escriptora, però aquell dia vaig descobrir que també era una dona senzilla, culta, intel·ligent, compromesa i generosa. Mereix ser recordada i que la seva obra segueixi sent llegida i rellegida.
