ALEIX FIGUERAS
Quan em poso a escriure aquest article, me n’adono que fa dies que no trepitjo els carrers de la Torre. No per falta de ganes, precisament. Podria dir que la pandèmia és un dels principals motius. De fet, ho és. La pandèmia i tots els seus efectes en la nostra vida quotidiana. Les rutines són més avorrides que de costum. Els qui teletreballem contents de poder tenir feina, eh- ens llevem al mateix lloc, pràcticament, on treballem. Les hores passen ràpides, però el temps passa lent. No hi ha aquell moment d’esbarjo, d’aixecar-se de la taula i anar a la màquina de cafè de l’oficina a comentar la jugada. Ara, t’aixeques de la taula, mires per la finestra i tornes a seure un grapat d’hores més. De fet, sense adonar-me’n, sempre dedico més hores del compte a fer feina. Quan aixeco els ulls de la pantalla, ja se m’ha fet fosc i només queda preparar-ho tot per a descansar i encarar la jornada següent.
Obro WhatsApp i tot són: “a veure si acaba aquesta situació i ens podem trobar tranquils”; “aquest cap de setmana aniré a veure la meva àvia i estic fent bondat, no la vull contagiar”; “tu i jo treballem junts i no ho sembla, només ens veiem a través d’una pantalla”… M’arriben imatges de fa temps en un dinar, en un grup recorden l’última festa i desitgen que es repeteixi aviat, una amiga m’envia un ‘selfie’ i em recorda que és d’una tarda passejant vora el far de la Torre. Si més no, el meu cap passeja, mentre sec davant d’aquest full en blanc, com de costum. De fet, no hi ha dia que no em pregunti: s’apropa el final d’aquesta situació?
Avui, he encès la tele. He vist els carrers de la Torre! Es veu que ja han obert al pas el passeig Miramar. Fa setmanes que no hi passo i he hagut de preguntar a la família si feia dies que ja no estava tallat. Vaig a veure si m’envien alguna foto pel grup de la família, per passejar-hi des de WhatsApp.
