MARIA DOLORES GARCÍA PASTOR
Tothom sap que les feministes vam ser les culpables de la caiguda de l’Imperi romà, de la mort d’en Kennedy i que la covid-19 s’escampés; també ho som de l’escalfament global. Malparlar de les feminazis és un imprescindible a les xarxes socials, especialment al fangar que és Twitter. Les feministes som dones amb bigoti i sense depilar que odiem els homes. És normal, doncs, que tothom es pregunti què fem ara que l’Afganistan ha tornat a caure en mans dels talibans.
Les dones a l’Afganistan mai han sigut gaire importants, però fa uns anys van ser definitivament esborrades de la vida pública mentre la comunitat internacional mirava cap a un altre costat. Privades de tots els seus drets, castigades amb penes tan absurdes i cruels com l’amputació de dits si portaven les ungles pintades, i no passava res; el destí dels budes de Bamian semblava més important que el seu. Com tantes vegades els polítics van fer els ulls grossos quan es trepitgen els drets de les persones i només actuen quan perilla el parné. Alguns són incapaços de deixar les seves vacances davant de fets tan terribles com aquests, però es demanen responsabilitats a les feministes.
És normal, doncs, que tothom es pregunti què estem fent ara. Al cap i a la fi en som les responsables, és la nostra potestat. Les feministes també hi som, a l’Afganistan, perquè feministes eren les dones que fa uns dies es van manifestar a Kabul a cara descoberta contra el nou règim talibà: feminisme és lluitar pels drets de les dones, per la igualtat. Ben mirat, atribuir-nos tanta influència a tot el que passa al món no és tan dolent, és allò de “ladran, luego cabalgamos”. Potser no ho estem fent tan malament.
