CARLES MARQUÈS
Al setembre arriba a la Torre, Tarragona i altres pobles i ciutats la festa major. I els balls parlats: Diables, Malcasats, Dames i Vells… És a dir, un clàssic del teatre, un Shakespeare. No és una exageració. És textual: el crític Stephen Greenblatt explica al llibre El espejo de un hombre. Vida, obra y época de William Shakespeare que, abans de la reforma anglicana, existien en certes parts d’Anglaterra grans espectacles de caràcter religiós i popular que es poden relacionar per temàtica i forma amb els balls parlats de les nostres contrades. I que aquí, amb el catolicisme, han subsistit fins avui. A Anglaterra van perdurar “malgrat la dura oposició de les institucions”, escriu Greenblatt, fins a les dècades de 1570 i 1580: “Aquests anomenats cicles del misteri, un dels grans assoliments del teatre medieval, havien sobreviscut fins a finals del segle XVI a Coventry i en diverses altres ciutats d’Anglaterra.”
Aquestes celebracions, que es feien per Corpus o el primer de maig, van tenir gran impacte en la imaginació de Shakespeare i van contribuir a formar el seu sentit del teatre. La cultura popular es pot veure, tant en forma d’al·lusions com en les estructures de fons, al llarg de la seva obra: Al vostre gust, Conte d’hivern… I en els personatges: Falstaff seria un dels anomenats senyors del Desgovern que “rotant i tirant-se pets” (us sona?) posava el món del revés. Shakespeare era un mestre del distanciament, però, segons Greenblatt, no ho feia de forma defensiva ni adoptava acomplexadament les formes urbanes o cortesanes. No amagava les seves “profundes arrels rurals”. Ja ho sabeu: cada cop que escolteu un Llucifer, una Dama o un Vell esteu assistint a un “somni d’una nit d’estiu”. Sense complexos.
