ANNA PLAZA
De tots els neologismes que s’han popularitzat amb la pandèmia n’hi ha un que em fascina i m’indigna a parts iguals: “covidià”. Ha proliferat a les xarxes socials amb la mateixa velocitat i virulència que la malaltia infecciosa que qüestionen els que fan servir aquest terme.
Per a ells, els covidians som persones càndides i crèdules que ens hem empassat sense cap mena d’esperit crític que hi ha una plaga provocada per un virus i que, de moment, la millor eina que tenim per fer-hi front són les vacunes. Som covidians perquè creiem en la pandèmia com un dogma de fe. Som uns ingenus. Ells, en canvi, són els posseïdors de la veritat absoluta. Els privilegiats clarividents que clamen al desert contra la gran conxorxa mundial que els mitjans i la comunitat científica global s’entesten a amagar. En aquest grup d’il·luminats s’hi engloben amants de les teories conspiranoiques, antivacunes i, segurament, gent de bona fe que no es pensava que viuria mai una crisi com l’actual i que prefereix buscar-hi explicacions alternatives perquè la realitat, la de l’arbitrarietat de les malalties infeccioses, resulta massa incòmoda.
Ara bé, aquesta gent que creu posseir la veritat i que, amb desdeny, ens diu a la resta “covidians”, no només s’oposa al discurs oficial, sinó a prop de dos segles d’evidències científiques. Va ser a la segona meitat del XIX quan es va confirmar l’origen infecciós de moltes malalties, gràcies al treball de Robert Koch i Louis Pasteur, entre molts d’altres. Ells també van haver de fer front a moltes reticències, perquè les seves troballes entraven en contradicció amb segles de medicina galènica, en què l’origen de la malaltia estava en el propi individu i no en agents externs.
Les seves tesis es van imposar no perquè sí, sinó per la contundència de l’evidència científica. Com les vacunes, que es van començar a desenvolupar a finals del XIX, tot i que ja n’hi havia precedents, i que han esdevingut un element clau per controlar les patologies infeccioses. Tan efectives són, que l’índex de mortalitat per aquesta causa s’ha desplomat i la nostra esperança de vida és gairebé el doble de la dels nostres avantpassats, que queien com a mosques davant d’amenaces com la verola. Potser per això ara hi ha gent que es nega a creure en el potencial devastador dels microbis i veu una conspiració en una crisi sanitària que la comunitat científica advertia que tard o d’hora podia passar. Perquè els microbis hi són, i muten, i salten d’una espècie a una altra. Ara ens hem topat amb el SARS-CoV-2. Però en vindran d’altres. Com ha passat sempre des que el món és món.
