ALBERT JANSÀ
Cada cop que surto amb el gussi, se’m trenca el cor. No m’hauria imaginat mai pescar una bossa de mà, una senalla, compreses, i una llista infinita de merda que em trobo al mar cada vegada que agafo la barca. Sí, amics meus, ens banyem en un mar de merda en el més estricte i literal de tots els sentits. Només cal fixar-s’hi atentament i recordar, per exemple, quan a l’Antina pescàvem pops amb les mans, i, avui, està convertida en un desert de fauna i flora marines inimaginable fa més de 20 anys.
Alguna cosa estem fent malament, i de ben segur que els pescadors artesanals no en tenen cap responsabilitat; ans el contrari, aquest sector primari que ens va proveir del producte més fresc i de proximitat en el moment més dolorós de la pandèmia, si no el cuidem entre totes i tots, ingressarà a la UCI, si no és que ja ho està. I si no em creieu, feu un cop d’ull a les darreres informacions, segons les quals hi ha una illa formada per residus de tota mena de plàstics a l’oceà Pacífic que té una extensió (atenció!) que supera els 1,6 milions de quilòmetres quadrats i pesa més de 80.000 tones. Un monstre de plàstic de mil colors que continua creixent de forma imparable. I això, malauradament, no és notícia.
A veure si m’explico. Aquesta illa del Pacífic és tan gran com el Baix Gaià? Més, molt més gran. Com la demarcació de Tarragona? Més gran encara. Com tota l’extensió de Catalunya? Més gran. Com l’Estat espanyol? Més encara, exactament com França, Alemanya i Espanya juntes, i de més deu metres de fondària! Potser és la marranada més gran que ha cagat la humanitat al llarg de la seva història. Francament, si seguim així, els nostres fills i nets es banyaran en un mar de merda. Desitjo que els resultats sobre les boies de captació de microplàstics instal·lades a Altafulla o a l’Ampolla serveixin per depurar responsabilitats i actuar de manera imminent, si no, seguirem vivint envoltats de merda.