JOSEP MARIA LLONGUERAS ‘LLONGUE’
Sovint he fet broma que el dia que vaig conèixer al Charly Soler i a la Sol Baker només la vaig veure a ella, però no és veritat. Recordo perfectament la primera vegada quan el vaig veure entrar en aquell bar mig tancat de la urbanització que sense saber-ho compartíem i la impressió que em va causar. Un home d’actitud aparentment discreta i expressió seriosa, impecablement vestit amb “trajo” negre i “pajarita” i el cabell lleugerament llarg però escàs agafat amb una petita cueta. Aquella seriositat, però, es va esvair tan bon punt vam començar a parlar. Tenia un acudit per tot i era capaç de treure-li punta a qualsevol frase que sortís en la conversa:
-Jo en anglès només sé dir dues coses: Hello.. I Dolly.
Crec que va ser la primera frase seva que em va fer riure.
En poc temps vam esdevenir inseparables. Jo passava molt de temps sol i estava engegant l’estudi amb noves eines que necessitava provar i la companyia del Charly i la Sol era un regal. S’asseia al piano i apareixia la màgia. L’instrument era una prolongació d’ell mateix I els acords i les notes semblaven formar part del seu ADN. Llavors la Sol es posava a cantar i jo que n’era l’únic espectador, no vaig tardar a prendre consciència que aquelles tardes d’hivern, llanguides i sense pressa s’acabarien un dia. Crec, però, que en aquells moments, malgrat que tots tres ja sabíem que la vida sovint es manifesta a bufetades, de vegades ens vam sentir invulnerables. Els projectes sortien un darrere l’altre. Alguns més quimèrics que altres, però un bon nombre d’ells van veure la llum. El seu disc “romantic piano” el “Divinamente” de la Sol, el disc i directes de “El mestre ha estat a casa” l’espectacle “de pel·lícula”… I les moltes coses que es van plantejar, però que no es van fer perquè també ens agradava no fer res. Seure, xerrar i riure, i d’això també n’era Mestre. Estar amb el Charly volia dir riure’s de tot, començant per ell mateix. Fins i tot l’última nit que vam passar junts, fa només uns pocs dies, en què malgrat que ell respirava amb molta dificultat va voler venir a un sopar concert que jo feia a la Pobla, li vam dir estant encara al cotxe:
-Descansa un moment abans de baixar. Tranquil que està ben frenat i hem deixat una marxa posada, al que ell va respondre: No serà la marxa fúnebre oi?
El món va envellir al seu voltant i aquella Barcelona de piano bars i de sales de ball amb orquestra va anar desapareixent. El seu relat perdurarà en la memòria dels qui vam tenir la sort de conèixer-lo i potser un dia la gent es referirà a personatges com el Charly amb l’èpica que mereixen aquells que sense voler ser herois, van ser els darrers senyors d’unes nits, quan dormir encara no era una prioritat.
Foto: Charly Soler tocant el piano acompanyat de la seva inseparable Sol Baker. / FACEBOOK
