ANNA RIUS
Ara que el passeig és la sortida, estic redescobrint una Torre que feia anys que veia sense mirar. Caminant-la, hi ha moments que l’admiro i d’altres que la detesto, diria que sovint a parts iguals. A manera de reconciliació, intento passar per carrers que em transporten a altres temps, alguns d’ells exclosos de la vida social del poble, aquells carrers on només t’acostes quan no tens rumb, però que conserven la nostra memòria col·lectiva. El carrer Santa Rosalia, per exemple. Quan érem petits hi anàvem pel cine, per les obres de teatre de la Caixeta; de més grans, a fer la “quiniela” (la travessa va venir més tard), i encara una mica més grans, a l’Auca. L’altre dia hi vaig passar. Hi penja un cartell de venda on s’anuncia que s’hi pot edificar. I em va fer llàstima, molta llàstima. El Jordi Suñé i el David Morlà van presentar fa anys un llibre amb un títol prou explícit: El Cafè de Dalt, patrimoni de la Torre. Un edifici de més de 130 anys que, malgrat el seu estat decadent, dona personalitat al poble i ens proveeix de fonaments on sustentar el nostre present.
De fet, opino que la conservació i rehabilitació dels edificis públics i privats hauria ser la primera opció, però si aquests edificis representen una època arquitectònica determinada i una societat precedent, ja no hauria de ser una opció, sinó una obligació. Cuidar-los, interpretar-los i integrar-los és bàsic, perquè el nostre poble creixi bé. Suposo que el cartell de “solar edificable” que hi penja ja ho diu tot. Ja no és ni un edifici patrimonial que cau a trossos, només és un solar edificable, ja hem fet tard… Hem fet tard?
