ALEIX FIGUERAS
Persianes abaixades, terrasses recollides, més silenci del que és habitual al centre d’una vila amb més de 16.000 habitants. Aquest és el retrat actual, que es replica a cada municipi de Catalunya. No ho podem veure, el confinament municipal no ens ho permet. Tots hem de passar pel sedàs. Si més no, és el que ens toca, per responsabilitat. Malgrat tot, i tot i que les comparacions són odioses, és ben cert que les mesures no són per a tots iguals. Que els 20 quilòmetres —més o menys— que hi ha de punta a punta del Baix Gaià per la línia de costa són els que molts recorren cada dia de punta a punta de l’avinguda Diagonal de Barcelona. Centralisme? Qui sap! Que cadascú en tregui les seves conclusions.
Són molts els qui fa temps que no es reuneixen amb els seus amics. Les trobades amb els familiars són puntuals i reduïdes —o ho haurien de ser—. Les videotrucades segueixen col·lapsant les xarxes wifi de les cases. Ens hi hem acostumat. Pensem: “Com serà tot plegat quan això passi? Haurem canviat?”. Ara, però, cal fer-ho pels qui s’esforcen cada dia i lluiten per nosaltres. Després, ens tocarà ajudar-los a ells. Als comerciants, als restauradors, als emprenedors que acabaven d’obrir el seu local el gener del 2020. Quin mal moment!
Fa un any, els carrers de la Torre estaven de ressaca de les festes de Nadal. Enguany, estan tristos i expectants. Desitjant que la vida continuï. Però són conscients que ara és moment de ser observats per la finestra, que per omplir-se de nou, han de ser pacients. Bécquer deia: “Volverán las oscuras golondrias, en tu balcón sus nidos a colgar”. Siguem com les orenetes i tornem als carrers de la Torre quan surti el sol i torni a fer bon temps.
