ANTONI VIRGILI
Embolcallada de silenci; sense fer cap mena d’advertència. La mort, “amb el seu pas tan glaçat”, com la descriu Lluís Llach, es va emportar el Joan Boronat i Boronat. Tenia 74 anys. Tres dies abans havia llaurat les oliveres. Recordo, com si fos ahir, la trucada d’un nebot seu: “T’he de donar una mala notícia: el Joan és mort.” “Quin Joan?”, pregunto. El Joan Coll. Així era conegut, popularment, en referència als seus orígens pairals. “Què dius?”, exclamo incrèdul. “Sí, noi! El Joan ens ha deixat.”
El Joan era pagès; així doncs, d’origen humil i format en el dia a dia sobre la terra. Un pagès de soca-rel; mai més ben dit. Però un pagès atípic. És poc habitual, entre la pagesia, l’existència de persones amb tant d’interès per la cultura; amb tant d’esperit de servei, fins a desenvolupar el càrrec d’alcalde de Salomó durant 27 anys. I és que el Joan era un home apassionat. Només calia parlar uns minuts amb ell per adonar-se’n. Passió per la família, per la terra, pel poble, pel país. Un dels seus grans actius, justament, fou saber-ho compaginar. Només des de la passió es pot entendre que es donés en cos i ànima a ¡ Salomó i al Ball del Sant Crist, aquest meravellós retaule que representa uns fets centenaris i extraordinaris que cavalquen entre la història, la llegenda i el mite.
L’alcaldia i el Ball del Sant Crist eren una amalgama indestriable perquè el retaule posava en el mapa de la cultura popular el poble de Salomó. L’Ajuntament era l’aglutinant i les representacions del Ball eren l’aparador. El Joan era un home treballador, tenaç, perseverant, constant i molt tossut. Qualsevol idea capaç de projectar el Ball del Sant Crist i Salomó madurava en el seu cap per tal de trobar els instruments per fer-la realitat. Així, sense el Ball del Sant Crist i la fe que hi tenia no haurien passat per Salomó ni el president de la Generalitat, ni consellers del Govern, ni arquebisbes de Tarragona, ni altres personalitats del món de la política i de la cultura.
Persona de fortes conviccions religioses, el Joan era també generós i obert. Ell, la Maria Dolors i els seus fills, coneixedors de la importància de tenir dins a casa, a cal David, una premsa de lliura centenària (de l’any 1679), l’activen cada any i conviden tothom a gaudir d’una experiència única i inoblidable: admirar un enginy capaç de funcionar malgrat la seva antiguitat.
El millor homenatge que podem fer al Joan és tirar endavant les coses que ell hauria fet i les que li hauria agradat de fer. I sens dubte, mantenir viva la tradició i representar el Ball del Sant Crist era una d’elles. Probablement, la principal.
