TONI CABANILLAS
Un amic em va dir una vegada que el futur de la comunicació s’escrivia amb ‘L’ de local, i mai he dubtat que m’estava dient la veritat. Que en l’era de la desinformació, el soroll i l’espectacle, som els periodistes de proximitat els que no podem permetre’ns el luxe de fallar. El luxe de no ser-hi. I en una època on les veritats són cares, el consell és d’agrair.
Soc dels qui pensa que no ens podem permetre renunciar a la nostra pròpia història. Renunciar a conèixer qui som, d’on venim o què volem ser de grans. De vegades he pensat que anem pel camí de l’aigüera: no són bons temps. Acostumo a reivindicar la veu del periodisme local com una eina insubstituïble i imprescindible. Per pròxima, per lliure. Per ser nostra i per ser nosaltres.
Hi ha setmanes en què penso que el relat ho és gairebé tot. Que si arriba un dia en què perdem qui ens escrigui, haurem perdut la identitat i haurem perdut la memòria. Poc sentit tindrà que conegui l’expedient acadèmic del nou president dels Estats Units si no sé veure que la tradició pesquera de casa meva s’està morint a esquena dels meus veïns. Ningú ens farà els deures, si no ens hi posem nosaltres. Que aquest mitjà celebri l’aniversari és gairebé una proesa amb què hi guanyem tots. Seguir escrivint sobre Torredembarra és gairebé un acte de rebel·lia en l’era de les grans històries globals. No sempre sabem veure que a tocar de casa també s’amaguen grans històries a la foscor, esperant que algú hi acosti el nas. Amb la diferència que, si no les expliquem els d’aquí, no tindran segona oportunitat.
A grans trets, cuidar el periodisme local és garantir-nos la llibertat de conèixer-nos a nosaltres mateixos. I als qui ja han passat, i als qui hauran de venir. No sé si estem en un moment com per permetre’ns gaires concessions, en això de les llibertats comunes. Un amic em va dir una vegada que el futur de la comunicació s’escrivia amb ‘L’ de local, i poques ocasions més oportunes trobo per dir-li, sense més, que tenia raó.
Per molts anys, companys!
