NÚRIA GÓMEZ
Amb la roba empolsada, les botes enfangades i unes tisores de podar a les mans és com trobo l’Antònia, hem quedat per prendre un cafè a casa seva i posar-nos al dia d’allò que ens interessa. La quotidianitat de l’Antònia és la d’una petita empresària, que fa front a les obligacions mensuals d’impostos i sous per als treballadors. Sense desvetllar la seva intimitat, sí que puc fer-me ressò de les dificultat que ha trobat per manca de recursos de tots tipus. Uns d’informàtics i d’altres amb les administracions. Al camp tot és un xic més complicat, ocupar-se alhora de l’explotació agrària i la família no resulta gens ni mica fàcil, em diu.
El que ens molesta tant a ella com a mi és que en comptes de parlar de les dificultats que troben les dones en el dia a dia, la societat continua celebrant, el 25 de novembre, el Dia contra els maltractaments, i el 8 de març, el Dia de la Dona. No és això el que necessitem les Dones, volem normalitat i gaudir de la igualtat real i efectiva. L’Antònia i jo ens hem conegut en les reivindicacions feministes, que cadascuna des del seu territori ha desenvolupat des de fa un grapat d’anys. Parlant i parlant se’ns en va el temps, ja ha passat una bona estona des que he arribat, mitja tarda, diria jo, i ens hem d’acomiadar. Hem començat la trobada caminant per camins pedregosos, ens hem aturat de tant en tant per mirar-nos, hem rigut a ple pulmó a l’escoltar-nos dir alguna bestiesa i hem acabat assegudes en un pedrís prop de la masia.
M’aixeco i m’espolso la roba en una acte instintiu, l’Antònia em mira amb picardia; som molt diferents, em diu, però parlem del mateix. Envaïdes d’una gran complicitat, ens mirem amb intensitat al fons dels ulls, somrients per fora i amb l’escalf del retrobament al cor. En un darrer desig d’aturar el temps en la conversa, l’entorn i la màgia del moment, assaboreixo molt a poc a poc, suaument, entretenint-me en el sensual plaer de saber, ja no n’hi ha més, la darrera gota d’un entre dues dones.
