GUILLEM BARGALLÓ
Aquest octubre farà tres anys que visc a Tarragona. Tot i ser a una desena de quilòmetres de casa, de venir cada dos per tres, de parlar cada dia amb la colla, és inevitable que en alguns moments trobi a faltar la Torre. Tarragona sempre ha estat la meva segona casa. Hi tinc família i amics de fa molts anys. He xalat des de petit amb Santa Tecla, vaig ser soci del Nàstic i fins i tot hi vaig fer d’arcàngel. Podria passar, doncs, per un pelacanyes de tota la vida. Però he de reconèixer que hi havia un costum tarragoní que no entenia gaire: el de tocar ferro al balcó del Mediterrani.
Un bon dia, quan feia poc que vivia a la Part Alta i tenia un d’aquells atacs de “torrenquisme”, vaig anar a parar al balcó. Ja era fosc i, mirant a l’esquerra, hi havia el far de la Torre il·luminant. Va ser instantani, de cop vaig saber que tenia casa meva a tocar, que només calia “tocar ferro” per saber-ho.
Amb la mort de la iaia Lola i l’avi Joan, les meves visites al balcó s’han incrementat. L’altre dia, mirava la llum del far de la Torre mentre li explicava a l’avi que la UD Torredembarra havia perdut el primer partit de lliga, però que estigués tranquil, que ara teníem gent de casa. A la iaia, li feia saber que tot i tenir una Santa Tecla amb pandèmia, havia agafat el seu relleu i ara feia jo el dinar de festa major.
És curiós com he convertit una cosa tan tarragonina com el “tocar ferro” en un ritual que em fa sentir més torrenc. I ja ho sabeu, si passeu pel balcó, el far de la Torre us ensenya el camí a casa.
