ALEIX FIGUERAS
Últimament, tothom enyora els hàbits que, estiu rere estiu, posava en pràctica: aquelles vacances en indrets paradisíacs; aquelles festes majors xalant fins ben entrada la matinada; aquelles platges plenes a vessar on les tovalloles d’un acabaven sobre les del veí de parcel·la sorrenca… Però l’estiu, a banda d’època de gelats, festes i pell morena, ha estat sempre l’època dels somriures per excel·lència. Expressions de felicitat que grans i petits tenien al seu rostre que, enguany, queden emmascarades -mai millor dit-. Aquest 2020, hem d’imaginar-nos que pels nostres carrers hi passegen persones que, després d’un inici d’any convuls, són capaces d’esbossar el seu millor somriure.
I no només els somriures han deixat de passejar-se enguany per pobles i ciutats. En el cas de Torredembarra, el passat 15 de juliol els carrers estaven mig plens, com si d’un dia normal es tractés. No se sentien els cascavells, ni els aguts dels instruments de vent, ni tampoc les explosions de la pirotècnica. No cantava la Coral, ni tampoc es recorria el nucli antic amb el quadre de la patrona. El 15 de juliol era un dia més.
Han passat els dies. Torredembarra s’ha emplenat de gent, com ja és habitual en aquestes dates. Tot i això, acabarà l’època dels somriures, l’estació més calorosa de l’any, sense el colofó habitual. I és que, com ja ha succeït arreu, la Torre no podrà festejar del tot el dia de la seva patrona. Passejarem pels carrers de la Torre i no hi trobarem actes a cada cantonada. Anirem amunt i avall, i seguirem imaginant els somriures sota les mascaretes. Ens n’anirem d’hora a dormir la nit del 3 de setembre, i ens llevarem el dia 4 sense que la son ens ataqui a cada instant. Celebrarem el final de l’estiu de manera atípica i desitjant que el 2021 els carrers de la Torre tornin a ser el que eren, un mar de somriures desemmascarats.
