JOSEP SÁNCHEZ
Aquesta pandèmia ens farà millors com a societat, deien. En els moments més durs del confinament, molta gent va arribar a pensar que això podia ser veritat, i raons no ens faltaven per creure-ho. El fet, però, és que la nova normalitat (o fase de represa, o el que sigui) no ens ha deslliurat d’alguns vicis anteriors a l’estat d’alarma. I si no ho creuen, només cal fixar-se en els “constructius” debats polítics que ens regalen bona part dels nostres representants a banda i banda de l’Ebre.
Així i tot, sí que crec que la Covid-19 canviarà el món més que qualsevol altre esdeveniment històric que els meus gairebé trenta-cinc anys hagin pogut veure. Sí, ja sé que en les últimes tres dècades i mitja han passat moltes coses, però cap ha condicionat tant la vida de tanta població al món com aquesta pandèmia.
L’escriptor israelià David Grossman apuntava en un article al diari Ara del 21 de març (“Tots formen un sol teixit humà contagiós”) que per a molta gent la pandèmia pot ser “el fet crucial que doni forma a la continuació de la seva vida”. Nous valors, nous objectius, noves prioritats. El confinament ens ha posat davant del mirall i ens hem fet preguntes, i també li hem donat més valor a allò que tenim: els moments que passem en família, cervesa i braves en una terrassa, els amics que viuen lluny i amb els quals hem parlat més que mai per obra i gràcia de Zoom o de Jitsi, o simplement passar una estona a la platja abans de l’arribada massiva de turistes i habitants de segones residències.
En el meu cas, fins i tot vaig sortir a córrer per primer cop en la darrera dècada (sense exagerar). Amb el pas de les setmanes i els mesos, segurament acabarem tornant a la normalitat més o menys com l’enteníem. El repte serà que la represa de la rutina no engoleixi totes aquelles coses bones que durant els últims mesos hem recordat que teníem.
