GERARD CIURÓ
Aprofitant el desconfinament he sortit a caminar per aquests rodals i voldria destacar dos indrets que em semblen prou atractius però que generen certes contradiccions. El primer espai va ser la caminada pel tram final del Gaià, des de Ferran fins a la desembocadura. Un trajecte curt, però sorprenent per la seva bellesa, per la riquesa d’una vegetació que assoleix una frondositat que gairebé permet caminar en una certa penombra. El camí és estret i cal travessar el riu aprofitant una passera de fusta ben col·locada en un pas, i per un tronc pel qual has de fer equilibris si vols acabar el trajecte pel marge dret. Alzines, oms, magraners, lledoners i freixes de fulla petita conformen un paisatge que sembla més propi d’una regió més humida que d’aquest racó del Tarragonès. Abans d’arribar a la platja, una tanca de filferro delimita per la dreta amb un càmping, un espai del qual només gaudeixen aquells que s’hi allotgin, mentre que a la nostra esquerra, el riu segueix el seu curs fins a arribar tímidament al mar. Llàstima que el desproporcionat i de dubtosa utilitat pantà del Catllar només ens permet gaudir-lo en comptades ocasions.
Tornem a la Torre, on més enllà de la façana marítima tenim espais interessants. El camí de l’Arbosserà ens permet observar una construcció artesanal que gairebé s’ha perdut en l’oblit: la pedra seca. Alguns dels marges perduren en un acceptable estat, però molts d’ells s’han anat ensorrant fruit de l’abandonament dels terrenys que delimitaven. Topem amb una altra de les contradiccions de la nostra societat. Durant aquests temps de confinament hem valorat més que mai els productes agrícoles de proximitat, mentre veiem que al nostre voltant molta terra està abandonada. Allò que abans eren camps ben conreats, treballats, dels quals es treia un producte de qualitat, en l’actualitat són terrenys erms, abandonats, que es van deteriorant progressivament, amb algunes comptades excepcions que permeten fer-nos una idea del que havia estat aquest món rural.
