CARLES MARQUÈS
Mentre accelerem a gran (massa?) velocitat pel tercer carril de l’autopista de la “nova” normalitat, veiem pel retrovisor un seguit de lliçons que, a preu altíssim, ens ha deixat el confinament. Paradoxes i contradiccions, dues cares de les mateixes monedes. Ens hem tancat a casa però hem conegut veïns (Hola, Bea, Ivan i Jordi!). L’esforç del personal sanitari ens ha igualat davant la COVID-19, però s’han accentuat les desigualtats socials i econòmiques (ERTOs, atur).
Hem tingut la mort present cada dia però els morts s’han fet invisibles. Hem usat les xarxes globals però s’ha desvetllat l’esperit de carrer: festes com les que feien abans al l’Alt de Sant Pere, les Creus o al carrer Nou, però ara des dels balcons. L’excés d’informació ens ha desinformat. Hem comprat quilòmetre zero, i que duri la tendència, però hem fet estranys acaparaments com el de paper de vàter, al qual només trobo una explicació antropològica (símbol de prosperitat) o freudiana. Ha deixat coses que trobo a faltar: hem retrobat espais per al silenci (que convivien amb la música after eight a tot volum). Ha afectat el gènere humà, però la natura ha recuperat el seu espai. El virus ha infectat la humanitat, però la humanitat s’ha revelat com un virus per al planeta. El mon ens ha donat una oportunitat preciosa per reflexionar, però la sabrem aprofitar o ens haurem de tornar a examinar al setembre?
Tenia raó Pascal quan afirmava que la desgràcia del gènere humà consisteix en què l’home és incapaç de quedar-se quiet en una habitació? El rebrot ens espera prenent una cerveseta a la terrasseta d’un bar? El virus pot ser una vacuna per a altres crisis com la climàtica, però ha generat anticossos o tot seguirà igual? No n’haurem après res, o sí?
