VICJOTA
El ple municipal que Torredembarra ha fet a principis del mes de maig passarà a la història per dos motius: el primer és que passarà a la Història (i aquí va en majúscula perquè en el segon motiu la Història m’obliga a posar-la en minúscula) per ser el primer ple fet, des del principi fins al final, telemàticament. El segon motiu, i això passarà a la història mitjançant bromes, tertúlies de bar, tuits i articles like this, és que durant un recés de dos minuts, els que no van desconnectar de l’streaming que l’ajuntament estava retransmetent en directe pel seu canal de Youtube es van posar a parlar com ho farien (fan) en un descans d’un ple ordinari al castell quan Ona la Torre desconnecta.
Afortunats els que hem sentit en directe com el regidor socialista Vale Pino deixava anar al cap de pocs segons d’iniciar el recés i amb només cinc regidors i l’alcalde en línia: “Voy a quitarme las puñaladas de la espalda”, fent referència a l’última intervenció del ple, a càrrec del regidor de Ciutadans Toni Cruz. “Vale, que tú ya sabes que te quiero mucho…” —li havia dit el Cruz al Pino— “… pero es que hasta el Josep Maria ha estado mejor que tú”, havia continuat. Jo ja em fregava les mans davant del mòbil quan de sobte l’àrbitre, sempre l’àrbitre, ens va tallar el rotllo: “No sé si aquesta connexió l’hem tancada”, va interrompre l’alcalde. I ja està. Tornem-hi a l’ho tindrem en compte, estem d’acord en el fons però no en la forma, i aquest fastidiavirus que tot ho impregna, fins i tot la política local.
Que no es preocupin gaire ni el senyor Pino ni el senyor Cruz; que dormin tranquils. Han passat a formar part d’un selecte grup de persones que, com la seva feina els posa davant d’un micro, s’han fet la pell dura i no sembla que els preocupi gaire haver-se’l deixat obert. Patinades com el “vaya coñazo les he soltado” de l’Aznar; el “manda huevos” de Federico Trillo; Jordi Sevilla i el seu “esto en dos tardes te lo aprendes” a Zapatero o, més recentment, el “que se jodan” d’Andrea Fabra, no sembla que els hagi costat la salut. Ara m’ha vingut al cap aquell periodista de TVE que després de la retransmissió d’algun esport d’hivern a Calgary 88 va pensar que els seus companys li gastaven una broma i amb el micro obert i des de dins de la seva ànima va sospirar un “cuánto cabrón…”.
