GERARD CIURÓ
En el Torredembarra Actualitat del mes d’abril es fa referència a l’aniversari de la inauguració de la primera fase del port de Torredembarra. En l’article es menciona que en els parlaments inaugurals s’anunciava la construcció d’un passeig i un auditori per a espectacles.
Òbviament aleshores tot es veia des d’un altre prisma. Potser no calia un auditori, ni un passeig de gran amplitud, però un simple camí de ronda en bon estat era el mínim que calia exigir per poder gaudir d’aquesta part del nostre litoral tan estimat. En el recorregut que farem tot seguit, anirem resseguint aquest camí des de llevant fins a garbí, conscient del risc de cometre algunes imperdonables errades toponímiques.
Sortim des del rec de Sant Joan i ens enfilem roquer amunt, passant pel costat de “les Arriades”, unes grans roques que ja s’havien després quan el mar encara hi petava; uns metres més enllà encara podem observar les “escaletes”, unes escales fetes a cops de martell i escarpra pel popular torrenc “Jaume Peig”, fins que arribem a la Roca Foradada. El que havia estat un dels espais més plens de màgia i que havia protagonitzat més fotografies que decoraven aquelles mítiques postals que han caigut en desús, ara es troba en un estat de total abandonament i fins i tot ha deixat d’allotjar els concerts estiuencs que porten el seu nom pel risc que comportaven els possibles despreniments de les roques que l’envolten.
Seguim pujant deixant enrere records i paisatges que són història: les restes de l’antic fortí i el “Pet d’Ovella”; ens enfilem per un camí estret fins que passem pel costat del Cap Gros, el penya-segat més emblemàtic d’aquest litoral del qual durant la construcció del port ja se’n va desprendre misteriosament la seva part posterior. L’accés, òbviament hi és prohibit, o si més no s’intueix que no s’hi pot passar per la presència d’algun obstacle que n’impedeix simbòlicament el pas. La imatge actual, certament decadent, encara tindria el seu encant si s’hagués tractat amb el merescut respecte. El camí resulta incòmode i no gaire atractiu, però la percepció millora de manera immediata quan alcem la vista cap a garbí i contemplem el mar, amb el far que s’aixeca imponent ben a prop nostre.
Amb més dificultat que bona accessibilitat continuem fins arribar a una antiga Pedrera, en altres temps espai destinat per anar a menjar la mona el dilluns de Pasqua. Si provem de seguir sense deixar de veure el mar i esquivant els xalets que hi ha en aquella zona, el camí encara es complica més, tot i que val la pena intentar-ho per passar pel bufador, el codolar, fins arribar a la punta de la Galera. Aleshores podem iniciar un tranquil descens fins a la platja del Canyadell, fent parada per contemplar alguna roca com el “Rellotge” o “la Bramadora”.
Arribats a l’entranyable platja del Canyadell, ens endinsem en el el terme d’Altafulla i travessarem encara una part de roques fins arribar als banys romans des d’on podem contemplar la seva pintoresca platja. Tot plegat una petita ruta amb més passat que present, carregada de nostàlgia i amb un caire més reivindicatiu que no pas orgullós, però amb la petita esperança que encara hi som a temps de recuperar un espai que mai s’havia d’haver perdut.
Foto: Una imatge actual del Roquer, on fa més d’un quart de segle que no hi arriba aigua. / GERARD CIURÓ
