DAVID VENDRELL – Enginyer de camins i empresari
Tots tenim molt clar que a nivell personal la salut és més important que no pas l’economia. Darrerament, però, des d’alguns sectors, s’ha pretès fal·laçment que calgui triar només entre una o l’altra. En la meva opinió, els dos conceptes són molt importants i el parer de cadascú s’ha de formar posant en equilibri l’un i l’altre, ja que els dos formen part de les nostres vides i de la nostra societat. Quan hom defensa la prevalença de la salut per sobre de l’economia, prioritza que:
1) En la vida no tot es pot comprar. Hi ha moltes coses sense les quals la vida no seria el que és i, per tant, l’economia no hi pinta absolutament res: salut, amics, família, fe, passions, amor, en són un bon exemple.
2) En un moment crític de salut personal i pública, aquestes s’han de protegir, i l’economia ha de respondre a satisfer tots els costos del confinament.
Tots els participants de l’economia amb capacitat de pagament (estalvi privat, deute públic, etc.) han d’estar exclusivament dedicats a la subsistència de tothom durant el confinament. El temps que calgui. Al preu que sigui.
3) Un cop acabi el confinament, cap problema, els costos passats generats seran sufragats amb superàvits futurs. Ja ens en preocuparem quan la salut la tinguem resolta.
En canvi, quan hom defensa la prevalença de l’economia sobre la salut, el que posa per sobre de la salut és que:
1) L’economia és una part essencial de les nostres vides i es troba estretament relacionada amb la nostra salut. La relació entre economia (PIB) i esperança de vida és directament proporcional. Als països amb més PIB, més esperança de vida. A les èpoques amb menys PIB, menys esperança de vida. Més crisi, menys salut.
2) Una crisi econòmica greu, paradoxalment, té un tret que és exactament igual a un tret que té el coronavirus i que darrerament el sentim a tot arreu: “De matar-te directament, no et mata, però sumada a altres patologies, sí.” Depressions, pobresa energètica, mínim vital inassolible, suïcidis per desequilibris econòmics, etc.
Com veieu, els dos arguments presos per separat són molt fluixos: n’hi ha prou amb dur-los a l’extrem per adonar-se del seu poc sentit per si sols. Defensar una “part” del problema només amb l’argument del “tot” és un error. Cal aprofundir i justificar cada opinió molt més enllà. Defensar simplement que “la salut preval” o que “l’economia preval” no posa ni seny ni racionalitat per encarar aquesta greu crisi. Cadascú defensa el seu punt de vista, però cal una anàlisi de conjunt a l’hora de prendre les mesures definitives.
Defensar el confinament total sine die sense analitzar el que suposa econòmicament o defensar el desconfinament de treballadors “no essencials” o famílies amb nens sense analitzar les dades d’un possible rebrot de contagis… és força indignant i fins i tot insultant. Esperem que amb el pas dels dies el terme mitjà i el sentit comú s’imposi i es prenguin les millors decisions possibles per seguir canalitzant la crisi en equilibri entre salut i economia, concepte imprescindible mentre la vacuna no arribi.
