NÚRIA GÓMEZ
Miro rere els vidres de la finestra des del meu confinament. Amb una tassa fumejant de cafè a les mans, intueixo la primavera de la qual enguany no gaudeixo. Olors intenses, colors vius, flors que esclaten plenes de vida cercades per les abelles que xuclen el pol·len amb intensitat. Ho somio, ho conec d’altres anys, ho tinc a la memòria, fora de casa segur que tot és ple de vida, d’esperança, de continuïtat, de plenitud i de futur.
I aquí, al bell mig de la primavera, hi ha per a mi una data suggestiva que em captiva des de ben petita, quan agafada de la mà dels pares anava a mirar les parades de la Rambla, totes plenes de llibres i de roses. Sant Jordi, la festa dels escriptors, dels lectors, dels editors, dels floristes i dels enamorats. Tots intercanviem roses i llibres, somriures i complicitats i ens aglutinem a les places i carrers amb l’alegria i l’emoció més viva.
Avui això em queda lluny, el frec a frec de la pell, l’olor de la rosa regalada, el petó als llavis, tot m’ho he de imaginar, ho he de cercar dins dels records, d’aquells d’abans, sensacions que omplen la vida i que avui no podré assaborir. El que sí que tinc a l’abast és el gran tresor dels llibres.
Els de casa, els de sempre, sense cap novetat d’enguany en paper, que és com m’agrada llegir-los, però hi són i m’aferro a ells. Busco a les prestatgeries llibres d’història, de relats, de biografies, novel·les, i somric. Grans joies, que m’acompanyen, em distreuen i em fan feliç.
Aquest any no compraré llibres a les parades de la de plaça de Mn. Joaquim Boronat, tampoc tindré un espai a les llibreries per signar els meus llibres, ningú em regalarà una rosa i em besarà els llavis, no, aquest any no viuré Sant Jordi al carrer. Ho faré en la solitud de casa meva, amb el millor dels tresors, els llibres, i m’embolcallaré amb la complicitat d’un autor que em xiuxiuarà a cau d’orella els seus sentiments i en la intimitat de la meva alcova em deixaré seduir mentre m’acabo una tassa de cafè fumejant.
