LAURA CASAS
El terme sororitat ha estat molt present aquest 8M. Si us he de ser sincera, no m’hi havia familiaritzat fins l’any passat, amb el nom de la cosa, quan resulta que la majoria portem tota la vida practicant la sororitat. Li diuen neologisme i no ho és. Aquest lligam entre dones, que va més enllà de la solidaritat perquè és ambiciós i busca canviar les dinàmiques socials imperants, ens acompanya des que tenim ús de raó, una altra cosa és que l’apliquem per fer caure murs i construir. Germanes, tenim molta feina.
He perdut un fill i l’agermanament femení s’ha disparat al meu voltant. Avui puc dir que m’ha fet més forta i estic satisfeta d’haver compartit públicament la meva experiència, que és la de tantíssimes dones que encara prefereixen guardar-s’ho perquè és “un tema tabú”, perquè és “un tema domèstic”. Parleu-ne. Expliqueu-vos. A l’altra banda hi ha enemics –el sistema de-tota-la-vida o la ignorància són mostres insaciables– però també hi ha molta gent que vol créixer i ser millors. Que ni la vida és tota ensucrada i de color rosa ni només lila un cop l’any.
Empoderar-se és això, defensar la causa amb dents i ungles i fer de les adversitats una fortalesa. No ho havia exercit d’una manera tan directa i ara m’he emborratxat. Em diuen valenta i no ho sóc. Però sí, estic contenta, perquè aquest 8 de març la sororitat també s’ha fet més forta que mai entre les germanes periodistes, que hem sortit al carrer perquè se’ns escolti i reconegui. I amb un repte majúscul: contagiar una professió encara masculinitzada i, de retruc, a tota la societat, com a pilar fonamental que som per viure informats i més lliures. Fèiem molta patxoca en la lectura del manifest a Tarragona! I és que el que no fa soroll o no es diu no existeix.
