VICJOTA
Avui, deixeu-me escombrar cap a casa. És una casa petita i modesta, però abans de moure la granera, permeteu-me posar-vos en el meu marc mental.
A Torredembarra sempre hi ha hagut coses que després no hi han estat. Hi havia oci nocturn i ara no n’hi ha; hi havia governs de coalició; hi havia creperies i ara no n’hi ha; hi havia l’Alfa i Omega i ara no hi és (d’això últim ja en parlarem un altre dia, que venen corbes)… Vull dir que en aquest poble les coses tendeixen a no ser-hi després d’haver-hi estat.
Ara moc l’escombra cap a lo meu: a Torredembarra tenim un club esportiu de natació sincronitzada, tot i que ara l’anomenen natació artística. Amb poquetes esportistes. Amb poquets recursos. Amb poqueta visibilització, que en diem ara.
Torredembarra és un puesto especial, d’aquí és una campiona de llançament de martell, un campió de futbol platja, una hípica, un equipàs de gimnàstica rítmica, un grup de fit dance, una pista de trial i un club de natació sincronitzada, tot i que ara l’anomenen natació artística. Jo no sé quantes pistes de trial hi ha a la comarca ni quantes nenes practiquen el fit dance a la província, tot i que me jugaria un pèsol a què les circumstàncies que els envolten no me deuen ser estranyes, però sí que sé unes coses que us comento.
De Tarragona a Barcelona, sabeu quants equips de natació sincronitzada, tot i que ara l’anomenen natació artística, hi ha? Un. De vegades som especials i no ho sabem. I no ho saben. Ho hem d’anunciar. Ho hem de cridar. Així s’ha d’ajudar. Així s’ha d’ajudar a totes les coses que es fan als pobles que costen esforç, temps i diners a gent que creu en la gent.
Així ajudem a fer que aquestes coses sí que hi continuïn sent.
