La soledat dels miralls  (46) l Sacrificis tàctics

J.A. NIEVES

Quan dic que el sacrifici del Toño ens va fer agafar la iniciativa ho dic perquè, en certa manera, ens vam avançar a les actuacions policials. Tot just saber el fatal desenllaç, vaig contactar de seguida amb en Salvaterra i vam traçar un pla d’investigació amb la inestimable ajuda dels nostres hackers predilectes. Son ràpids, encertats i punyents. De seguida es va destapar la trama davant “els nostres ulls”. L’escàndol estava servit.

Però tot al seu temps.

Són lluites diferents, tot i que en cadascuna d’elles ha esdevingut un sacrifici humà. Els dos m’han dolgut molt, però el de la mare no estava previst. No havia de ser ella. Em creia un planificador perfecte, és evident, però, que he de millorar. I això vol dir que he d’esmenar allò imperfecte per catalitzar el següent sacrifici cap a la peça correcte.

Són lluites diferents, és cert. Però la diana és la mateixa. Els dards han de volar en la mateixa direcció.

Les veus de les dones impregnaven l’ambient sobri de l’habitació. No parava atenció al que deien, però sí a un fet: no era una conversa qualsevol, d’aquelles que sorgeixen entre visitants per dir alguna cosa insubstancial i mantenir viva aquesta condició humana de la sociabilitat. S’havien vinculat a la profunditat temàtica i a la seva condició femenina i feminista. Puc dir que estava excitat i era feliç.

M’agrada la soledat, però molt més encara els miralls de la soledat. Em sentia sol a l’habitació, però no ho era. Les veus d’aquelles dones em feien de mirall i es reflectien al meu interior provocant-me. Els miralls, en el fons, són una provocació que, en ocasions, comporta la seva destrucció.

Es va obrir la porta. Es va fer el silenci y totes les mirades s’hi van dirigir. Era un assistent. Va saludar y es va dirigir cap a la Polophyna a qui va lliurar un paper plegat.

-De part d’un senyor que hi ha al passadís.

-Per a mi?

-Bé, m’ha dit que era per el malalt, però que te’l donés a tu primer.

Les amigues de la mare miraven encuriosides la Polophyna. S’estava demorant massa a fer quelcom amb el paper. Ella el va desplegar, va llegir la inscripció i sense tornar-lo a plegar me’l va donar.

El vaig llegir: “Siempreviva. Anderssen. Tres dies. Disposo les peces. Comença el gambet definitiu”

Vaig saber que es tractava d’en Salvaterra. Havia estat ben a prop meu però no havia volgut entrar. Estratègia pura. Vaig plegar el paper sense pressa i vaig somriure.

-Tot bé, carinyo? –va preguntar la Frisca.

-Sí, sí. Un amic.

-Ostres, quin amic més enigmàtic que et visita a través d’un paper.

-És llarg d’explicar –vaig dir somrient.

Sense mediar paraula la Polophyna va sortir al passadís per si veia l’emissor del missatge. Va tornar a entrar mirant-me fixament. S’ensumava que aquest missatge críptic formava part d’alguna maniobra que anava molt més enllà d’alguna partida d’escacs.

-M’ho explicaràs? –va preguntar senyalant el paper.

La Sempreviva és una famosa partida informal que va jugar Adolf Anderssen al 1852 contra Jean Dufresne, a partir del gambet Evans. No ve al cas explicar més detalls. Amb aquesta nota en Salvaterra m’estava transmetent diversos missatges: que malgrat tot la mare sempre estarà viva en mi; que Anderssen era alemany i que havia de rescabalar la mare així com va caldre fer-ho amb les víctimes del nazisme; que ho tindria tot previst per fugir de l’hospital en un termini de 3 dies y que, des d’aquell moment, ja no havia retorn, començava l’assetjament definitiu a la presa i la denúncia de la trama. El sacrifici final.

-Explicar què? No hi ha res a explicar.

-Jo crec que sí. Segurament avui passaràs a planta. Ja està tot parlat amb l’equip mèdic i estaràs més vigilat.

-Ai, Déu meu! –va etzibar la Frisca-. Vols dir que tindrà més assistència mèdica?

-Vull dir que és un pacient preferent i estarà més vigilat en tots els sentits. Degut al seu estat de salut estarà un bon temps a l’hospital. Encara no té estabilitzats els valors a un nivell òptim.

La Polophyna va dir això últim com un desafiament. És una gran professional, no hi lloc al dubte. Que faci d’infermera. De fet, l’estimo massa com per a sacrificar-la.

Ella i la Tatjana encara tenen un paper important a jugar.

Hemeroteca

Tweets recents

Share This