J.A. NIEVES
– .., tinc un pacient important –va dir el doctor Roure mentre s’apropava cap a mi–. Em permets?Em va obrir l‘ull esquerre i me’l va inspeccionar. Després l’altre. Acte seguit va fer comprovacions de la pell a diverses alçades dels braços. Em va baixar el llençol i va fer el mateix a les cames.
-Bene, seré clar. Tal com estàs ets candidat a quedar-te ingressat molt de temps. La teva vida corre perill i, com comprendràs, d’una banda es situen els teus motius i d’una altra les nostres responsabilitats. Crec que la infermera que t’atén ja t’ha posat al cas.
El doctor Roure parlava tranquil, però es movia alegrement. De cabell arrissat, pèl-roig, ulleres rodones de metall, no més de 35 anys, complexió flegmàtica i al voltant d’1,80 d’alçada.
– Ara et demanaré noves analítiques, Bene. Segons els valors que en resultin orientarem la situació.
– Faci el que hagi de fer. Tan se me’n fot. De fet, m’agradaria marxar d’aquí amb el meu patetisme clavat a les venes.
– La Polophyna me n’ha posat al corrent. No sóc qui per jutjat ningú, Bene, però les opcions radicals per lluitar contra les coses, diguem-ne… injustes, no sempre són les millors.
– És la seva opinió però la història ens ofereix moltes realitats que el contradiuen. No em ve de gust discutir això ara. Potser en un altre moment, si surto d’aquí, li explicaré unes quantes.
– Per a sostenir en el temps la teva decisió cal ser valent o boig. Una vaga de fam duta a terme per una persona adolescent significa un desafiament ètic per a la medicina. Els professionals de la salut no tenim massa guies o orientacions que ens permetin enfrontar el procés d’atenció del teu cas, per exemple, atenent a la particular situació de desenvolupament del cicle vital.
– Sóc perfectament conscient del que he provocat. Aquesta era la intenció. És el seu problema resoldre les qüestions ètiques i morals implicades i valorar-ne les conseqüències fisiopatològiques derivades. La meva motivació és clara. Denunciar un maltractador que ocupa un alt càrrec polític.
– Que és el teu pare.
– Encara amb més raó.
– Pots morir.
– Oh, quina pena!
– No em traurem l’aigua clara.
– Veig que no entén res. No tinc intenció de discutir amb cap metge les meves decisions. Com ja deu saber, i si no informi’s, sóc un agent social titular actiu dels meus propis drets.
– D’acord, Bene. He vingut a fer seguiment del teu estat de salut. Jo també sóc titular actiu de les meves obligacions. I ara, descansa… si vols.
Vaig mirar la Polophyna, vaig tancar novament els ulls, i vaig recolzar la galta dreta contra la capçalera.
M’aïllo. Connecto ara amb la meva infantesa. Recordo que em divertia molt quan la mare, donant-me el menjar, feia veure que es ficava la cullera tota plena de farinetes a l’orella i jo exigia la repetició de l’escena movent-me alegrement, desbordat de felicitat. Es va fer un costum necessari i raonable, aquell significat simbòlic a l’acte de menjar carregat de bones intencions per fugir de la cadena de les esclavituds quotidianes.
Omplíem de personatges els àpats. Aquells moments bonics i significatius que alimenten el segell del vincle.
Em sento petit, un nadó dependent, gairebé inútil. Aquesta és la part que més em desespera. No deixa de sorprendrem que no valorés aquesta possibilitat. I era ben fàcil. Arribaria un moment d’involució precària on necessitaria dels altres gairebé per a tot. Oh, Bene, el gran i cregut Bene que tot ho controla al detall, que tot ho analitza obsessivament. Vés per on, quin despropòsit tan absurd.
I, de sobte, com un allau de lava incandescent que em crema tot per dins, s’obre la porta que creia tancada hermèticament al meu interior i em veig manipulant el cotxe del botxí. La mare havia d’anar a Barcelona amb el seu cotxe; amb el seu… collons! No pas amb el d’ELL. (Per què vas agafar el seu cotxe, mare, per què?).
Hi ha massa dolor al meu interior. No puc retrobar-me amb la mare sense haver fet abans el que cal fer. No tinc llàgrimes. Només ràbia i dolor.
Polophyna surt de l’habitació. Em creu dormit. M’ha posat la mà al front i ha sortit. Imagino que ha anat a parlar amb el pèl-roig.
No havien passat ni 30 segons quan es va obrir novament la porta i vaig notar la presència de dues persones molt agitades.
