La soledat dels miralls (39) l I ara què?

J.A. NIEVES

Van ser uns segons, però la mesura del temps sempre és relativa. Allò va ser etern. Eternament bonic

Sóc curiós de mena, tot m’interessa perquè qualsevol cosa esdevé coneixement i la possibilitat d’eixamplar la ment. Dit això, no recordo haver viscut cap altre moment amb l’interès apassionat en què vaig viure aquella dolça erupció volcànica.

Quan els llavis de les dues dones es van deixar, els seus ulls van agafar protagonisme. També van ser uns segons. Però ja podeu imaginar a quina mena de temps m’estic referint.

La Polophyna va agafar les mans de Tatjana, que en tot moment havien estat en contacte amb les seves galtes, i les va abaixar fins arribar a les cames. I allà es van quedar mentre passava un temps curt d’aquest tan relatiu del que us parlo. Aleshores la Polophyna em va mirar i va deixat el cap cot.

Assegut al llindar del llit durant tota la seqüència, vaig prendre consciència del meu estat patètic. Sobre tot perquè, quan prenc una decisió la porto fins a les darreres conseqüències. Del contrari, quin sentit té prendre una decisió? Mesurada i conscient, vull dir.

Sóc un ésser apassionat, però mesurat i calculador. Les passions, sovint, entelen la raó i et fan perdre el control de la situació. Des d’aquest punt de vista, la mare, que era extremadament intel·ligent, es va mostrar feble en la seva relació amb ELL i va perdre el control. És potser, l’únic retret que li tinc a la mare. Però va marcar el seu destí.

I ara què? És la pregunta que, de ben segur, saltironava de cap en cap com una rondalla captivadora que t’acaben d’explicar.

Serien al voltant de les 12. La llum entrava amb força per la finestra i no deixava espai pel misteri. Jo encara seguia vestit només amb la tovallola blava gran en què m’havia tapat la Polophyna en sortir de la dutxa. “El monarca abandonat per una nova configuració amatòria”, vaig pensar en un flash, però vaig abandonar el pensament ben ràpid per la seva absurditat.

Vaig mirar la Polophyna, quan va aixecar el cap, amb una mirada neutra, absent de judici. I em dirigí a la Tatjana:

-Tatjana, què hi fas amb un home com ELL?

La Tatjana es va aixecar, va agafar una cadira i va seure enfront meu. La Polophyna va seure al llindar del llit, prop de la capçalera i la finestra.

-Bene –va respondre la Tatjana-, tu i el teu pare, ELL, com li dius, sou molt semblants. Salvant algunes distàncies, és cert. Però entre vosaltres hi ha un fet diferencial, ara per ara, insalvable: l’experiència de vida. Possiblement, per molt intel·ligent que siguis, que ho ets, no puguis entendre els motius i les connotacions per les quals estic amb el teu pare.

-Intenta-ho –vaig respondre.

-Al principi em va captivar. Vaig acceptar que era un home casat, amb molta projecció pública, intel·ligent, divertit. Em va guanyar. Ens vam conèixer a Tarragona, en unes ponències sobre les persones asilades de guerra en les quals jo vaig explicar la meva experiència. En acabar l’acte el teu pare es va apropar, em va saludar molt cordial i em va felicitar per la meva exposició. Vam parlar una estona i em va convidar a prendre alguna cosa. Em va semblar un home molt correcte i encantador…

-Encantador? –la vaig tallar.

-Sí, em va resultar encantador. Vam prendre un aperitiu a la plaça, davant l’Ajuntament, i em va convidar a dinar. “No acceptaré un no per resposta”, em va dir. I vaig acceptar. No tenia res a perdre. Era una dona sense compromís i jo encara no sabia res de la seva vida.

-És un cabró. Fill de…

-Calla! –em va tallar Tatjana, categòricament. Encara que tinguis raó, hi ha expressions que no s’haurien de dir. I deixa’m acabar. El fet és que durant el dinar sí em va explicar que estava casat però que la relació no funcionava i tenia previst separar-se i iniciar els tràmits de divorci. També em va dir que tenia un fill adolescent amb el qual no s’entenia gaire. En aquell dinar no em va explicar gaire cosa més de tu. El final del dinar ens vam donar els telèfons i ens vam acomiadar molt cordialment. Sí, ho he de reconèixer. Vaig quedar captivada pel seu magnetisme, per la seva personalitat inquietant. I mentre caminava sola pels carrers del cas antic se’m van desbordar les ganes de tornar-lo a veure.

-Ted Bandy también era encantador –vaig dir.

 

Hemeroteca

Tweets recents

Share This