JOSEP A. NIEVES
I aleshores es va produir un d’aquells moments màgics de vida al qual vaig assistir com si fos un espectador ocasional. Volia dir coses, però una força interior laudatòria només em va permetre observar com la natura antropològica esdevé immensa en un acte tan senzill com atendre i curar una ferida.
La Tatjana, de la qual he parlat poc en aquesta història, va agafar les regnes de la situació i amb molta desimboltura va mirar les ferides de la Polophyna. Com si fossin amigues de tota la vida, li va dir quelcom a cau d’orella. Acte seguit va baixar les escales gairebé corrents i en un obrir i tancar d’ulls ja era novament a l’habitació. Va seure al costat de la Polophyna, va obrir una farmaciola de campanya (una capsa rectangular de pell, amb una creu vermella dins d’un cercle blanc que, de ben segur, guardava a un dels calaixos del menjador), va agafar una gasa, una ampolla petita d’alcohol en esprai amb la qual va impregnar la gasa i, amb molta delicadesa va netejar-li la sang de la cara.
Vaig tenir la sensació que havien perdut la noció de la meva presència. Però no vaig dir res. No podia dir res. Només mirar i omplir-me de la delicadesa i la força d’aquelles dones. Ressò de totes les dones.
Vaig observar la traça de la Tatjana netejant la sang i cercant la ferida per aïllar-la i tractar-la adequadament. Em va semblar que aquella dona havia tractat ferides en més d’una ocasió. La seva temprança i desimboltura eren pròpies d’una persona experta o molt acostumada a tals accions.
En pocs minuts havíem passat d’una situació de tensió màxima, fins i tot amb perill (aparent) per les nostres vides, a la gènesi d’un moment íntim, de solidaritat i de màxim respecte entre persones.
La Polophyna es deixava fer i no deia res. Quan la ferida ja era neta vaig poder veure un bon trau a la regió parietal dreta de la Polophyna.
-No necessita sutura de fil –va dir la Tatjana. Amb una sutura tisular serà suficient.
-On has aprés a curar ferides? –va preguntar la Polophyna, mentre mirava fixament als ulls de la Tatjana.
-És una llarga història. Jo era infermera a Daguestàn. Quan Txetxènia va envair el nostre territori i es va iniciar la gerra al 1999, vaig saber que allò seria un desastre. Com ja se sap, el nombre de ferits i morts fou demolidor. Més d’un centenar de milers de víctimes, entre civils i soldats. Per una sèrie de circumstàncies que ho van permetre, vaig poder oferir els meus serveis com a infermera de campanya. La frontera entre Txetxènia i Daguestàn va resultar un escenari dantesc que avui dia, encara, no me’l puc treure del cap. Jo tenia 22 anys. Vaig tenir la necessitat de marxar i, amb d’altres persones, em vaig convertir en asilada de guerra.
Relacionar una veu amb una cara és fruit d’una activitat mental elemental. Mentre elles parlaven jo havia tancat els ulls. El ressò de les seves veus em va transportar alguns moments en què m’havia fet mal i la mare em curava. Recordo haver-los viscut amb una càrrega afectiva que només es pot explicar si es viu. La mare em curava les ferides (de qualsevol naturalesa) com si fossin conseqüència d’una contesa bèl·lica. La meva habitació, per l’acció entre aquelles dues dones, es va convertir en una rèplica d’aquells escenaris de la meva infantesa. Escenaris, sentiments i vivències que perduren en el si de la meva vida.
Ostres! La història explicada per la Tatjana em va semblar fascinant. Això sí es una història com cal, dura, de veritable supervivència. La meva vaga de fam, tot i que molt lloable en essència, no passa de ser una merda d’història adolescent. Ara la veig com una història que ha complert la seva funció, portant fins a les darreres conseqüències (potser amb el punt d’agressivitat que calia), la contestació a les intrigues i conjures del maltractament conjugal del qual he estat observador.
A totes les guerres hi ha víctimes. La majoria d’elles innocents. A la meva guerra ha mort la mare, el meu amic i tot fa pensar que encara no hem acabat.
-Moltes gràcies, Tatjana –la veu de la Polophyna em va fer sortir del meu abstret. Vius i fas les coses amb tanta discreció que no hauria imaginat mai aquest passat teu.
La Tatjana va somriure, va posar les seves dues mans a la cara de la Polophyna i, sense deixar de mirar-la, la hi va fer un petó apassionat als llavis.
