Tenia raó la Mia, una de ben grossa està passant i potser acabarem tots plegats amb un tret al cap. Em trobava molt cansat. Massa. Vaig demanar la Polophyna que digués a les amigues de la mare que marxessin, tot agraint-les les seves atencions. Vaig imaginar que oposarien certa resistència però, finalment, van acceptar. No sense condicions: van comunicar la Polophyna que vindrien un parell de cops a la setmana.
La fava se’m cau a trossos i aquestes tres femelles reivindicant el seu “dret” a protegir el nen de la seva amiga. Que em mossegui un mico.
Bé, finalment van marxar i a casa es va produir una mena de diumenge de Resurrecció. Vaig inspirar fortament i vaig deixar anar l’alè de les meves entranyes.
Fa uns dies, la nit del 5 al 6, va morir el meu admirat Steve Jobs, víctima del càncer de pàncrees que patia des de feia temps. Es diu que, en certa manera, es va deixar morir en voler tractar la malaltia amb mètodes alternatius rebutjant els tractaments mèdics convencionals. Es va deixar morir. No sé si es un concepte vital inoperant. Suposo que en la seva acció s’amaga també un acte de certa rebel·lia. Bé, no pretenc comparar-me, però potser li faig una visita ben aviat.
Estic molt cansat i només vull dormir.
Abans de demanar als meus amics que em deixin descansar, pactem succintament les accions a fer: 1) trucar a l’inspector Homs i la inspectora Miralles (han de fer-ho ells no pas jo com em van demanar, doncs van ser ells que no van anar a la comissaria i a qui han perseguit els dos homes) per explicar-los el que està passant i els motius de la seva desaparició del cementi; 2) no deambular pas pels carrers del poble per minimitzar el risc d’algun ensurt indesitjable, com a mínim fins que la policia determini quelcom al respecte, i 3) comunicar a l’institut que durant uns dies no hi podran anar per motius preventius. Per descomptat no venir a casa meva durant un temps.
Cal dir que la meva acció va provocar inicialment molt d’enrenou al claustre i la direcció de l’institut. La situació era prou complexa pel fet en si i per ser qui soc. Com podeu imaginar ELL ha remogut cel i terra per minimitzar l’impacte i el ressò de la meva “absurda, patètica i malaltissa” acció que només pretén fer-li mal (paraules d’ELL) amb una inconsciència absoluta. Es va entrevistar, assistit pel seu advocat, amb el director de l’institut per indicar-li com havia de tractar el tema, la importància de parlar-ne el mínim possible i d’enfocar el fet com un trastorn transitori per l’impacte de la mort de la mare.
Senyor alcalde dixit.
Esdevé però que jo havia informat prèviament i detallada del meu pla al director del centre, la tutora (amb la qual mantinc una estreta relació d’admiració mútua) i el cap d’estudis. No va resultar gens fàcil per qüestions legals trobar una solució viable, però tinc dret a fer una vaga de fam i tot el claustre és conscient que, tot i l’anomalia de la situació, puc seguir els estudis amb solvència. També els vaig informar del motiu i naturalesa de la meva protesta. Com podeu entendre no els plantejava una situació gens fàcil i còmoda però, que em mossegui un mico, és la meva protesta i havien d’estar a l’alçada. I així ha estat
Per molt que ELL ha intentat silenciar la meva vaga de fam, si més no, els motius de la protesta, tot activant diferents mecanismes de control informatiu, la meva acció s’ha anat estenent i se n’ha parlat a diferents mitjans de comunicació i al carrer. Aquest era l’objectiu. Tenia clar que seria una lluita implacable pel control mediàtic i el silenci. Avui estic tocat.
Recorro la tènue foscor de la meva habitació amb ulls plens d’estupor injectats en un temor impropi, en una desconeguda inseguretat. Penso en ELL i, al cap i a la fi, tampoc som tan diferents. Dos solitaris que es miren al mirall i no veuen la seva imatge sinó la de l’altre, i aleshores desitgen que aquest mirall es trenqui en mil trossos per fer impossible la reconstrucció d’aquesta imatge. M’estic destruint per destruir-lo a ELL; per venjar l’absència de la mare. Encara que no ho vulgui reconèixer; encara que abanderi el discurs pacifista, el que vull és venjança. I quina millor arma que el meu propi cos per aconseguir-ho. Quan tot se sàpiga, la meva mort serà el baluard de la meva reivindicació.
I seré lliure.
