J.A. NIEVES
Recordo que teníem un piano negre.
Recordo també que m’agradava molt pintar, des de ben petit. És a dir, fer gargots a totes les superfícies, ja us podeu imaginar. El piano negre, lluent, era molt atractiu. I, és clar, vaig guixar al lateral amb una forquilla d’aquestes petites d’aperitiu que vaig trobar a sobre la taula de la cuina.
Què més recordo d’aquell moment? Doncs la mare plorant després de parlar per telèfon –crec que amb ell-. La mare no va poder amagar els gargots amb els que jo havia decorat la laca negra del piano, creient-me el rei del mambo. I jo no vaig poder amagar el mal de descobrir qui era el veritable rei del Mambo. Encara em fa mal aquella mà de dits llargs quan veig, en alguna paret, ratllades semblants a les que jo vaig fer al piano. Ara, la seva mà ja no és com aquella: els seus dits són com cuixes de pollastre que encara conserven, però, l’agilitat per tocar el piano i per deixar anar hòsties.
Aquell fet, més que acovardir-me, va atiar la meva pulsió artística i vaig començar a dibuixar i pintar tots els papers que trobava al meu abast (també el diari dels diumenges) fins donar forma a una de les meves passions: l’observació i dibuix de l’anatomia humana. La mare es va convertir, aleshores, en una obsessió.
D’abans no recordo gaire cosa, tret d’alguna imatge vague com ara un parc d’aquests infantils dins del qual no parava de regirar-me sense parar –això ho vaig saber més tard per la mare, però encara que sembli impossible hi tinc algun record. A un dels primers quaderns del diari llegeixo:
“Acabem d’arribar de l’hospital. Per sort tot ha quedat en un ensurt, però encara tinc el cor en un puny. Carles no ha dit res en tot el viatge. S’ha limitat a mostrar la targeta sanitària, i a dir que el nen havia caigut per l’escala. No m’ha mirat. El metge, després de les proves, ens ha tranquil·litzat. Només té uns blaus a les cames, al colze dret i la pell aixecada a l’altura de la templa. El meu fill, pobret. No me n’he adonat.. Estava jugant al parc, i s’ha sortit sol. Ens han fet moltes preguntes, el metge. Ens han dit que era el protocol. El protocol, ¡per l’amor de Déu!, ¿com han pogut pensar ni per un moment que maltractem el nostre petit? I a portes de Nadal. Aquest dijous ve la família i encara no sé què faré. Odio el Nadal! ”
El nostre pis de Santa Coloma de Gramenet, era una àtic molt gran. A l’entrar, hi havia unes petites escales que donaven al passadís i, des d’aquí, a tot l’habitatge. En aquest tram de passadís, recordo que hi havia una petita barana que imagino era per que jo no caigués escales avall. El dia de Nadal, quan van venir els avis Manel i Cristina, ELL va haver de treure aquesta barana per que hi pogués passar la iaia. Ara, pel que sé, s’ha aprimat molt, bàsicament des que l’avi Manel va començar amb el càncer. Des que va morir la mare no ens hem vist, només parlem per telèfon. L’avi no pot conduir però encara conserva el gust per les converses intel·ligents i cultes, a ell li dec també gran part del meu deliri pel coneixement.
L’avi s’ensuma alguna cosa. És tan perspicaç e intuïtiu que no para de preguntar-me si tot va bé, si he fet alguna cosa que se’n surti del normal, alguna acció de rebel·lia –prou que em coneix- que requereixi replantejament.
– Bene, et noto com cansat. La teva veu …, no sé …, està apagada. Aquesta brillantor que sempre ha tingut … No sé, si necessites qualsevol cosa, ja saps.
– Sí, ja saps -apuntava la veu de l’àvia a l’altre costat de l’auricular.
L’avi és increïble! Sempre m’ha fascinat aquesta virtut que té d’intuir quan les coses van tortes. I no calla. D’alguna manera t’ho diu, t’ho fa saber. I acaba dient: si necessites alguna cosa, el que sigui, ja saps. La desconfiança que té cap a ELL el situa en un escenari de desconfiança i desgràcia.
Els avis sempre estan junts, van junts a tot arreu, si l’altre no està predisposat, no fan res. Comparteixen també les preocupacions i els silencis. Es donen la vida sencera. Com és una vida sencera feta amb dues vides, si una d’elles deixa de ser?
Sé que l’avi s’està morint. No em diuen res però ho sé. Morirà en un confinament ingrat, no volgut. Això em fa pensar si tinc dret a fer el que estic fent…
Amb la mare fer-se gran no era necessari. Covar-me dins els seus pits, sentir-me protegit amb la sensualitat del seu cos, escoltar la seva veu, mirar-la sense parar fins quedar-me dormit. Potser no tinc records exactes, concrets, com diu la ciència que ens passa fins a tenir els 3 o 4 anys d’edat. No ho discutiré, però aquest plaer el sento tan real que el recreo com una vivència conscient.
Aquests dies està tenint molt ressò el tema de les multes per la instal·lació del radar mòbil a la nacional. Milers de conductors s’han queixat, fins muntar una plataforma amb més de 3.000 adherits amb la intenció de fer suspendre la tramitació de les sancions imposades entre el 18 de juliol i avui 16 d’octubre. Veurem què fa l’Ajuntament i com acaba tot això. De moment, des del meu confinament, m’he ofert a la plataforma a fer la màxima difusió a les xarxes.
Qualsevol acció contra ELL mereix el meu interès.
