J.A. NIEVES
La Frisca és l’amiga roquera de la mare. Condueix una Harley que es va comprar uns mesos abans de morir la mare. Tenien pendent fer una sortida motard que anaven demorant i que mai va arribar. Es va quedar a portes d’aquell cap de setmana fatídic.
La Frisca i el seu marit fan una parella molt peculiar. Ell va de dur, el típic mascle seductor, però és ella la que condueix la moto i la que porta les regnes de la casa, tot, fins la cosa més insignificant. Sovint repetia en les reunions de Mafaldas (així es deien per l’admiració al personatge de Quino):
-És que no sap ni doblegar els calçotets, nenes, ni on són els papers del pis, ni comprar el pa, vaja; però noies, com més inútil més em posa. No sé, els cuinetes no em van. És maldestre, però nenes, com em menja la xona! M’ho xucla tot igual que la sopa, amb aquella llengua que cobreix gairebé el fons del plat. I reien. Un riure agredolç.
L’altra amiga de la mare és la Nunci. La menys agraciada de les quatre i tampoc és que fes molta cosa per millorar la seva imatge. L’importava una fava. Com a màxim, es feia la ratlla de tant en tant als ulls, i ja li semblava un excés. Tampoc anava a la perruqueria. Ella mateixa es tenyia els cabells quan Lídia, especialment, es posava tan pesada que preferia claudicar abans d’engegar-la a la merda.
El seu marit és un home apocat i eixut, que ja és pensionista, amb 53 o 54 anys, per llarga malaltia. Pel que sé, va perdre els dits d’una mà i dues de l’altra a l’intentar extreure d’una màquina, a la fàbrica de pells, la cadena d’or que ella li havia regalat pel seu 10è aniversari.
La Nunci era la més desapegada, no perquè ella ho busqués sinó perquè no era una amiga de diari, més aviat era una amiga de dates assenyalades i llibre de cuina, a què es recorre de tant en tant. Però sempre hi era, quan la necessitaves. I sobre tot sempre hi era per la lluita contra el maltractament. Era la més activista de les quatre, i la més contundent amb la mare. Sovint s’enfadava amb ella perquè no prenia la decisió que calia. Lídia també.
La decisió… com costa de vegades decidir i passar a l’acció, encara que estiguis trencada. O, precisament per això. Encara que et diguin que no estàs sola. Com deu costar. Les quatre compartien les seves alegries i les seves penes, els alts i baixos emocionals. Eren pura contradicció, un món de registres impressionant. És aquí, en aquestes reunions, que va començar la meva admiració pel món femení.
El seu compromís amb la vida, la seva resiliència, el seu alt nivell de solidaritat, aquesta necessitat de compartir les seves alegries i misèries… no pararia.
L’equació més bella i complexa.
La mare era molt sensible al fred. Fins i tot en tenia algun cop encara que fes calor. N’hi havia prou amb una sola evocació perquè la seva pell en mostrés els signes. Aquell divendres de tardor, després del maquillatge, es va posar un vestit negre de punt amb coll de cigne que li tapava una mica els genolls.
-Eva, nena, estàs impressionant, de debò, i-m-p-r-e-s-s-i-o-n-a-n-t… -Lídia arrossegà l’adjectiu mentre menjava una galeta.
Recordo el cabell ros sobre la serralada negra de les seves espatlles nues; les mitges negres desplegant-se a mesura que anaven tapant la pell blanca de les seves cames, que em semblaven perfectes.
Sempre m’ha agradat mirar, observar. L’observació és clau per aprendre. De petit m’agradava espiar la mare. M’agradava veure-la nua, veure com es provava la roba, com es mesava els pits i se’ls ajustava al sostenidor, com s’acariciava suaument el pubis mentre es vestia, com s’experimentava. M’estremia observar com cercava el plaer, sola, davant el mirall de l’habitació, sobre el llit encara sense fer. Jo llavors pensava que li passava alguna cosa, perquè gemegava i de vegades se li escapava algun crit.
M’agradava mirar-la quan estava sola, estimant el seu cos, jugant amb el seu sexe, confiada que ningú no la veia. M’agradava sentir aquella inquietud que m’envaïa el cos quan la mirava. Ara sé que jo també sentia plaer.
També m’agradava observar la mare amb les seves amigues, des de la fingida innocència de la meva curta edat. Aquelles tardes meravelloses de xafarderies, de misèries compartides i alegries esperançades. Tardes en què devoraven galetes holandeses amb el cafè o el te de roses, i que van ser una escola de vida immillorable.
-Nena, estàs estupenda! -li va dir Lidia a la mare agafant-la de una mà i fent-la girar en rodó com una ballarina de ballet-. Menja-te’ls, cony! Menjate’ls fins que els facis mossegar la pols de la teva vàlua. I al cabró del teu marit …
-Lidia …
-Que no nena, que no. Que no sé com cony aguantes.
-Allò teu va ser diferent, Lidia …
-Diferent? Quina diferència hi ha en la traïció? Val, d’acord, el meu no em pegava. Va ser una cabronada, però no m’estomacava. Això teu és inadmissible -la cara de Lidia, blanca com la llet, es va tenyir de vermell-. Que el cabró del teu marit te la pegui amb l’escurçó de la teva veïna al principi fot, però després li trobes la part positiva. Ara dormo com un tronc … saps que vaig arribar a prendre pastilles?
