J.A. NIEVES
Em vaig aixecar de la cadira. Vaig seguir mirant al meu voltant amb la seguretat que trobaria el que buscava. I ho vaig trobar. Dins una de les capses de la mudança, sota un mantell variat de fotografies. Ostres, qui no ha abraçat mai un esquelet? La majoria de fotografies eren antigues, de casaments i altres celebracions, moltes d’elles de gent que jo no coneixia, i cinc sobres amb fotografies de quan jo era petit.
Hi havia diversos quaderns de tapa gruixuda. Els vaig extreure lentament i me’ls vaig endur a la taula. A l’obrir-los un a un, vaig comprovar que eren els esborranys de les seves traduccions, però eren quelcom més: a cada full hi havia dues realitats diferents. Una cara era per a la traducció, i l’altra per el seu diari. A la fi s’havia consumat el pressentiment! Vaig començar a fullejar els quaderns, i vaig comprovar que cada un d’ells corresponia a un any diferent, des de 1996, quan jo vaig néixer. Vaig experimentar una alegria superba.
La mare m’havia deixat un llegat immortal. Desconec quines intencions tenia per al diari. Eren només converses amb ella mateixa, sense més pretensió que donar vida a aquest diàleg interior que tots tenim? O eren la base d’algun llibre amb propòsit de pública denúncia d’alguns fets esgarrifosos, que havien crescut al costat de la interpretació d’altres aliens? La mare sabia que ELL no buscaria aquí, entre aquests versos gargotejats d’autors algerians que res li deien. Mentre que ella, entre aquests versos traduïts, anotava la seva vida.
Vaig començar a mirar els quaderns a l’atzar: “Avui he recordat aquell dia meravellós, i no ha estat la primera vegada. Veure’m ancorada al record per no ofegar-me en el present. Aquesta imatge clandestina en la qual em veig ajustada dins el meu vestit blanc mentre m’acompanya a casa, després de sopar a Gino’s. Em veig a la nit, estesa sobre el llençol de setí, abraçant-me el pit nu, i dient-me: no, no he pogut contenir-me, i li he dit que m’agrada. Pensava que em respondria amb qualsevol evasiva, però no ho va fer. Encara va ser pitjor. Em va respondre amb una ambigüitat mesurada. I vaig caure a plom.”
El diari de la mare és ple d’amor i dolor. Em transmet la mateixa energia que ella em transmetia quan era amb mi. Un manuscrit de plaer i dolor de l’amant que tot ho accepta… fins i Un dia es veu que ELL em va arrossegar amb força i ràbia, dels braços de la mare. Em va agafar pels peus, per desenganxar- me del seu mugró. Jo resistia per no desenganxar-me.
La mare li deia que em deixés en pau, que ens faria mal als dos.
“Dimecres, 12 de març. 1998. Carles avui ha perdut els papers, fins i tot m’ha fet por veure els seus ulls desencaixats, el seu coll arterial i tens, mentre intentava arrencar- me el nen dels braços. Li he demanat que parés, i res no em deia. Només volia arrencar el nen de mi, treure-me’l, com si estigués trencant-me el vestit, com si el nen fos un tros de roba sobrant.”
Intento imaginar el dolor de la mare: “Només vull que em senti, li he dit; que estigui amb mi, que mengi el que vulgui, quan vulgui. Només vull que el meu nen estigui amb mi. És molt demanar?, li he dit. Però ell ha agafat el meu nen de mala manera i l’ha deixat al bressol. Després ha donat un cop de porta i se n’ha anat.”
Uns dies més tard, la mare diu que només prenc del mugró esquerre; el dret encara li fa mal, que no està curat del tot i encara sagna molt.
“Em curo el mugró cada dia. A Carles li demano que em toqui només l’esquerre, però no m’escolta. Em magreja els pits com si estigués posseït. Abans era molt més delicat, més afectuós, estava més pendent de mi. He tornat a sagnar tres vegades. No deixo de plorar. Per què, aquest martiri?”.
Sento ara un buit immens. Un neguit que em turmenta, que no em deixa en pau. Sento un espectre existencial que m’atrapa fins i tot a plena llum, com un desinterès que modela els meus dubtes, i que intento desxifrar en la quotidianitat dels fets. Només trobo assossec resolent equacions quíntiques, postulats algebraics, i altres desafiaments matemàtics.
I amb els misteris del dolor i la mort…
